L'any passat es va poder veure una pel·lícula d'Abbas Kiarostami en la qual Juliette Binoche es deixava conduir pels paratges de la Toscana. Després de parar per fer un cafè i dinar, al vespre arriba a un hotel per passar-hi la nit, en companyia d'un home completament desconegut. La pel·lícula provoca una estranya inquietud perquè mostra que allò que ja havies viscut es podria repetir com una còpia exacta. Si la certesa d'una llar trontolla, el dubte s'apodera de tot.

Davant del recull d'articles que va publicar Gabriel Galmés durant la dècada dels 90 m'assalta, en canvi, una sensació de complicitat. I és ben estrany, perquè el 1990, quan aquestes cròniques començaven a sortir al Diari de Barcelona i al 7Setmanari , jo acabava d'arribar a Catalunya. Els protagonistes de la revista Hola d'aleshores, que sovint són objecte dels comentaris de Galmés, jo els confonia amb facilitat. Rociíto i Ana Obregón se'm barrejaven amb les cares dels polítics i membres de la reialesa. I a més, tampoc no he estat mai a Manacor. ¿Com és possible que tot i aquest desconeixement senti cap mena de complicitat?

L'equació no la podem resoldre amb el tòpic que m'hi reconec perquè tots els pobles petits s'assemblen. Qualsevol escola té una composició semblant: hi ha el noi llest i la noieta rossa, el tonto i la lletja. En aquest cas, però, la recepta no és tan simple. El mèrit de Galmés no és només haver construït una mena de societat arquetípica amb uns reis que semblen extrets d'un conte, siguin de Tonga, de Tailàndia, d'Espanya o de la Xina, on s'anomenen modestament "presidents". Els polítics de torn, amb les seves petites o grans trampes que els permeten conservar el poder, actuen com uns caràcters intemporals, incombustibles. Els comentaris de la primera legislatura d'Aznar fan estremir perquè sembla ben bé que hem quedat atrapats en un cercle d'etern retorn.

La complicitat que sento envers la mirada de Galmés té encara una altra raó: "Em vaig fer humorista a causa de la meva poca fe en l'experiència humana", escriu l'abril del 1999, i afegeix que havia desenvolupat la seva actitud contestatària per poder lluitar contra totes "les conviccions excloents". Kiarostami, el director de Còpia certificada , mostra com una parella improvisada repeteix un dia a la campanya per imitar el seu propi passat. ¿És per això que el títol de la pel·lícula pretén exhibir un certificat d'autenticitat? Galmés, però, no va esperar mai que cap autoritat legitimés la seva visió. El seu Manacor és una còpia simple d'allò que ell va viure, però una còpia feta amb la fe que nosaltres, els lectors, l'autentificaríem i li donaríem crèdit.

L'autor demana amb insistència en les seves columnes que se li faci una estàtua eqüestre a Manacor. David Castillo, que signa l'edició d'aquest recull, proposa que considerem Galmés "el nostre Cid particular". Sí, a mi em resulta fàcil la identificació en la mirada d'algú que conscientment soscava els fonaments de tota exclusió i lluita amb la ploma per protegir el món davant l'estupidesa i "la confortable facilitat de moviments que proporcionen la ignorància i la desmemòria". Però la divertida petició d'un monument pòstum té una cara amarga. Com si rere d'aquestes paraules de bufó somrient ja se sentís la premonició d'una mort prematura. Galmés era un cronista temerari que jugava a tot risc, sense precaucions d'evitar "els morros de les autoritats, que se solen traduir en accions molt desagradables". La seva grandesa és la gosadia de qui no espera obtenir res a canvi.