Un article d’Albert Jané publicat el 1976 a l’Avui fa que molts, encara avui, quan han de triar entre com i com a davant un nom pelat (sense cap article), diguin mentalment igual que -i, si hi va bé, escriguin com- i en tant que -i, si hi va bé, escriguin com a-. L’exemple més típic ens permet distingir “S’estimen com (igual que) germans” (per tant, no ho són) de “S’estimen com a (en tant que) germans” (per tant, ho són).

Però la norma no avala aquest en tant que. Hi detecta -coincidint amb Solà i Ruaix- un gal·licisme. No veu correcte traduir literalment “Il m’a donné son avis en tant que médecin”: “M’ha donat el seu parer en tant que metge”. No l’admet quan vol dir en qualitat de però sí, en canvi, quan vol dir en la mesura que. Veu incorrecte “Va parlar en tant que presidenta” però veu correcte “T’ajudaré en tant que podré”. (Ruaix també considera d’influència francesa el segon ús i proposa com a opció més genuïna en quant.)

La diferència és, sobretot, sintàctica. La locució incorrecta és prepositiva i va seguida de sintagma nominal; la correcta és conjuntiva i ha d’introduir una oració.

Però, de fet, en l’ús real -un ús més aviat formal- és més habitual l’ en tant que incorrecte. En lloc del correcte se sol recórrer a en la mesura que. I, com sol passar en casos així, la mateixa norma cau en el parany que para: el mateix DIEC2 fa usos incorrectes d’en tant que.

Ho són els de les entrades sintonema (“Conjunt d’inflexions dins un grup fònic en tant que unitat seqüencial”) i vall (“La Terra, en tant que lloc de sofrença i de pas vers el cel”). Però és que, a la introducció, el DIEC2 ja ens parla de les llengües en tant que codis, en tant que sistemes de comunicació i en tant que patrimoni cultural.

Tractant-se d’una locució formal -que no recolza en la intuïció de l’oralitat-, potser el matís entre els dos usos és massa subtil per posar-hi una barrera al mig. O es condemnen tots dos o s’admeten tots dos, que és el que jo faria.