En el seu llibre sobre Gaudí, Carles Rius ens situa en l'edat de la innocència, quan a Europa tot just havien començat a néixer els projectes per construir països ideals, impulsats sobretot pel romanticisme alemany. L'autor parteix d'una minuciosa anàlisi de la casa de Bellesguard de Gaudí i recobra el saber antic de llegir pacientment els significats entrellaçats, al mateix temps que desvela un llenguatge ocult i coherent. L'intèrpret narra la bellesa continguda en les formes geomètriques pures amb un discurs que és, com a tal, també un edifici construït amb una inusual solidesa: d'un argument a l'altre, Rius va teixint una xarxa densa i convincent de relacions entre els elements i mostra com tots participen en un relat.

El més interessant del llibre és la constatació que, a partir d'un determinat moment, l'idealisme -tal com encara el trobem en Schelling- ja no és possible. La totalitat s'esquerda, Déu podria no ser totpoderós i la responsabilitat "queda totalment dipositada en mans de l'home". És en aquest punt d'inflexió que hem de situar l'obra d'Antoni Gaudí. La torre de Barcelona és construïda en el lloc exacte on va passar els seus darrers dies Martí l'Humà. En aquest lloc tan simbòlic, Gaudí reprèn el projecte col·lectiu en el qual sigui possible creure i per això l'estructura de la casa és concebuda com una fletxa que sap on és el nord.

L'obra de Gaudí busca el nord, busca la verticalitat, vol convertir-se en una direcció a seguir, encarnar un propòsit ferm de renaixement. Per desxifrar el llenguatge de les formes geomètriques que són la base de la creativitat de Gaudí, Rius es basa en l'obra del monjo neobenedictí Desiderius Lenz. Però la perfecció formal i la coherència del sistema de pensament de la Pietà de Lenz a l'església de Sant Gabriel a Praga difícilment impacta a primera vista. No ens estremirem com davant de l'escultura de Miquel Àngel, o fins i tot davant la ben coneguda fotografia d'Agustí Centelles de la mare que plora el seu fill mort durant el bombardeig de Lleida. La fredor gèlida dels signes codificats commou tot just després d'un complex treball de desxiframent. Lenz substitueix el sentit tràgic amb "una demanda de reconciliació" que impregna totes les seves obres. Per percebre aquest missatge, cal ser un iniciat.

Però paradoxalment, com més llunyana és una figura, més oberta es torna. Fins i tot si tots els camins d'accés a la lectura d'una figura es van esborrant, el signe no serà mut. Si tenim un signe, tindrem -ho vulguem o no- un significat. Si hem perdut la clau i amb això l'accés a l'origen de la imatge, qualsevol podrà interpretar el signe com vulgui. Aquesta obertura, però, sovint no és innocent i, de fet, ens podria servir per explicar bona part de l'ofuscació ideològica del segle XX: els signes i els emblemes es multiplicaven i la massa els venerava amb fervor... Fins que els grans ideals van adquirir trets monstruosos.

L'anàlisi de la filosofia de l'art d'Antoni Gaudí demostra que l'arquitecte es va endinsar en la recerca de valors eterns, però alhora es va deixar influenciar també per qüestions més humanes. Si Bellesguard és un projecte de país -gran descoberta!-, llavors el camí de Gaudí és un espai obert, la seva creativitat és també irònica, lliure, fins i tot juganera. La petita torre a dalt del turó no és un castell defensiu, sinó que parodia la majestuositat dels somnis impossibles. Gaudí és capaç de jugar amb les seves pròpies conviccions i qüestiona els ideals en els quals, tanmateix, creu profundament. I és per això que amb Antoni Gaudí realment neix una nova era. La seva modernitat ens dóna la capacitat de repensar-ne contínuament els fonaments.