Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Martin Amis:

"A la dècada dels 70, a les dones els va tocar canviar"

Crític "A partir de la revolució sexual, totes les dècades han estat dècades del Jo" Directe "En bona part de la novel·la anglesa, el que realment importa és si la dona es deixarà fer o no..."

Tres anys després de publicar El segundo avión , recull d'assaigs sobre l'11-S, Martin Amis (Swansea, 1949) torna a la ficció amb una de les seves novel·les més ambicioses, La viuda prenyada (Empúries / Anagrama), la història d'un grup d'adolescents anglesos que, el 1970, busquen fer-se adults.

Cada vegada que publica una novel·la i li pregunten per què l'ha escrit, vostè respon: "Mai no decideixo escriure'n cap, de novel·la: les novel·les emergeixen". Ha estat també així, amb La viuda prenyada ?

Potser és l'excepció que confirma la regla. Vaig començar amb la premissa d'escriure una novel·la autobiogràfica -devia ser l'any 2003- i vaig anar-hi treballant fins que vaig deixar córrer la idea al cap de cinc anys. Després d'uns dies terribles vaig decidir salvar la part del llibre que passava a Itàlia.

I llavors va ser quan va convertir Keith Nearing, un noi de 20 anys, en personatge principal del llibre.

Comparteix la meva alçada, el dia que vaig néixer i l'experiència de passar un estiu en un castell a Itàlia, però a banda d'això és un personatge de ficció força diferent de mi: és adoptat i no té una posició social. El meu pare, Kingsley, en canvi, era un escriptor prou conegut per donar-me certa distinció -o creure que me la donava...

Durant les vacances del 1970, en Keith es troba en plena revolució sexual: alguns dels personatges femenins volen comportar-se com si fossin homes. Vostè n'hi diu cocks (titoles).

El nom se'm va acudir perquè crec que és una descripció acurada de com algunes noies poden intuir el comportament masculí, imitar-lo i treure'n algun benefici. És, sobretot, un nom metafòric, però funciona en diversos nivells.

A la novel·la també bateja la dècada dels 70 com "la dècada del Jo".

A partir de llavors, totes han estat "dècades del Jo", i serà així fins que no hi hagi una gran guerra o una catàstrofe ambiental. Només llavors seria una "dècada del Nosaltres".

La viuda prenyada pren el títol d'una cita d'Alexander Herzen en què comenta la transició d'un model de societat a un altre. Quins han estat els beneficis i les víctimes de la revolució sexual dels 70?

Va ser un moment meravellós i necessari. La revolució sexual va incrementar i multiplicar les possibilitats de les nostres vides, però com passa en qualsevol moment convuls políticament i social, hi ha individus que no poden fer el canvi o que, si el fan, els destrueix. A la dècada dels 70, els homes van seguir sent els mateixos, però a les dones els va tocar adaptar-se i canviar: a la novel·la, la Lily se'n surt, però no passa el mateix amb la Violet, personatge que sí que està basat en algú molt important de la meva vida, la meva germana Sally.

A Experiència , la primera part de les seves memòries, la Sally no hi surt gaire.

No podia escriure res sobre ella perquè encara estava viva. I això que em va dir que ho fes, sobretot després que l'ajudés a sortir d'una situació força complicada. Si no m'hagués dit explícitament que ho fes, ni tan sols ara n'hauria escrit res.

Els personatges de La viuda prenyada passen quatre cinquenes parts de la novel·la al castell italià. Per què?

Volia un lloc aïllat, on les tres unitats -lloc, temps i acció- es confonguessin i fossin fins a cert punt artificials.

Igual que en altres novel·les, ha parat molta atenció als noms dels personatges.

Triar un nom o un altre és una molt bona manera de descobrir el nivell de realitat en el qual es mou un escriptor. Una novel·la realista tindrà noms molt habituals; a la narrativa de Thomas Pynchon, en canvi, hi trobarem personatges amb noms ridículs, plens de bromes. Jo estic a mig camí del realisme i de Pynchon: no vull que els meus personatges tinguin noms vulgars, però tampoc m'interessa que sembli que estic jugant amb ells. El gran mestre a l'hora de batejar els personatges és Charles Dickens: aconsegueix trobar noms amb el so ideal. En el cas de La viuda prenyada , en Keith té un nom sinistre i alhora rígid -és un home de poca acció-; l'Oona i l'Scheherazade tenen noms excèntrics, típics d'una classe social benestant.

La novel·la està construïda al voltant dels diàlegs entre els personatges, que es critiquen els uns als altres, evoquen els atributs físics -especialment femenins- i es pregunten pel poc sexe que trobem en novel·les com Clarissa , de Samuel Richardson o Emma , de Jane Austen.

Vaig començar fent broma sobre aquest aspecte, però a mesura que m'hi anava endinsant vaig trobar que era força clarivident: vaig descobrir que en bona part de la novel·la anglesa -igual que en moltes altres tradicions- el que realment importa és si la dona es deixarà fer o no... Al segle XVIII, la dona virtuosa només podia tenir una relació sexual si l'havien drogat, si era una camperola o si pertanyia a una classe social baixa. Tota la pressió acumulada al llarg dels anys va acabar desembocant en la revolució sexual de la dècada dels 70.

Més continguts de