Publicitat
Publicitat

Ramon Solsona: "El diccionari és més una ajuda que no pas una amenaça"

Treballador "Tothom que s'expressa professionalment amb la llengua ha de ser un miner" Combatiu "Barallar-se amb la llengua, buscar la paraula, és la feina de l'escriptor. I és sensacional" Gurmet "La llengua fa un xup-xup interessantíssim"

Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és un dels divulgadors incansables de la llengua catalana: ho fa de dilluns a divendres a RAC 1 -a la secció La paraula del dia -, amb col·laboracions setmanals a La Vanguardia i, sobretot, a partir de la prosa de ficció. Des de Figures de calidoscopi , la presència de Solsona a les llibreries catalanes ha estat continuada, "al ritme lent de fer les coses ben fetes", ha dit en més d'una ocasió. Amb L'home de la maleta ha aconseguit l'últim premi Sant Jordi.

"Com diu Rodoreda, la feina de l'escriptor és picar pedra a la pedrera del llenguatge", va dir quan va rebre el Sant Jordi. No era la primera vegada que li sentíem dir...

Poc després de dir això, un dia vaig trobar a casa una novel·la d'Antoni Puigverd amb una dedicatòria que deia: "A Ramon Solsona, que també treballa a la mina". Tinc la convicció que qualsevol persona que s'expressa professionalment amb la llengua ha de ser un miner: ha de treballar-la fort, polir-la, perfeccionar-la i fer-la servir amb propietat. Sóc molt exigent amb els mitjans de comunicació, però procuro no posar una pressió excessiva a la gent, en el sentit de culpabilitzar i renyar, de semblar un sermonaire que repeteix una vegada i una altra que el català s'està perdent i que la llengua s'aprima.

Però aquest aprimament hi és.

La falta de cura amb el llenguatge es nota en els mitjans de comunicació i en alguns escriptors. Aquest aprimament i uniformització de la llengua és un fenomen que afecta totes les llengües, ara per ara. El nostre problema és que, com que sempre anem amb l'ai al cor, encara hi donem més importància.

I no li fa por, que aquesta uniformització acabi fent desaparèixer l'interès per les curiositats de la llengua?

Si no estiguéssim en una situació de reculada, seguiria fent el que faig. Totes les llengües tenen racons divertits, etimologies desconegudes, canvis semàntics, connexions insòlites amb altres llengües. La llengua fa un xup-xup interessantíssim.

En quin moment es va adonar que es mirava les paraules d'una manera especial?

Vaig començar a ser professor d'institut des de molt jove, quan estudiava filologia romànica a finals de la dècada dels 60. Recordo que sempre feia que els meus alumnes treballessin molt el vocabulari: fèiem exercicis d'ampliació, de buscar paraules al diccionari, de descobrir la biblioteca, sempre que n'hi hagués... En les societats civilitzades, el diccionari és més aviat una ajuda, una consolidació o una descoberta, en comptes d'una amenaça.

A partir de la dècada dels 90, quan va decidir professionalitzar-se com a escriptor, va canviar els alumnes pels lectors de les seves columnes al diari.

He mantingut la vocació pedagògica. Amb un canvi: a l'institut era professor de castellà, i els articles i les col·laboracions a la ràdio estan dedicats a paraules catalanes.

Abans d'escriure articles, però, va donar-se a conèixer amb poemes satírics. Va ser l'any 1987, al dominical de l 'Avui , i els signava amb el pseudònim de Lo Gaiter del Besòs.

Va ser un treball del llenguatge fantàstic. Fer un poema cada setmana era molt dur: era sobre un tema d'actualitat, humorístic i mètricament correcte. Barallar-se amb la llengua, buscar la paraula, és la feina de l'escriptor. I és sensacional.

La primera novel·la, Figures de calidoscopi , no va arribar fins al 1989.

Tenia la sensació que m'hi posava tard. I vaig continuar a poc a poc, al meu ritme: no sóc una fàbrica de novel·les! Una novel·la requereix una energia creativa que cal posar en joc d'una manera continuada.

L'home de la maleta l'he escrit a batzegades: sabia el que volia, però no m'hi podia dedicar tot el dia, perquè tinc altres obligacions, i algunes em xuclen molta energia.

Tot i aquest ritme no industrial, durant la dècada dels 90 en va publicar uns quants, de llibres, i tots a Quaderns Crema: tres novel·les, un llibre de contes i dos reculls d'articles.

En aquells moments hi va haver una aposta per mi important. Quaderns Crema tenia en Quim Monzó, en Ferran Torrent i en Sergi Pàmies, i llavors vaig arribar jo.

Va col·laborar també com a guionista d' Estació d'enllaç , entre el 1994 i el 1999.

Estació d'enllaç va ser molt especial perquè l'equip de guionistes estava dirigit per Jaume Cabré, que sabia el que volia i era molt exigent. Va introduir un estil nou, més realista i dur que el que s'acostumava a fer. L'equip era molt bo, a nivell humà i professional. Aquesta sèrie va marcar una època.

Després de la novel·la Línia blava (2004) i els contes de Cementiri de butxaca (2006), L'home de la maleta també ens presenta un personatge que passa revista a la seva, d'època.

Vaig triar un músic perquè la música és un món de sentiments i de vivències col·lectives: s'hi poden sentir reconegudes moltes franges generacionals. El personatge fa servir un català popular que no havia passat per l'escola però que era molt ric i expressiu: la gent gran és el nostre tresor lingüístic.

Més continguts de