El metallenguatge consisteix a fer servir la llengua per parlar de la mateixa llengua. Normalment les frases i les paraules són com fletxes que apunten a la realitat no lingüística -a les coses i a les idees que ens en fem-, però de vegades necessitem parlar de les mateixes frases i paraules, i la fletxa es fa reflexiva: fa del significant el significat, de la forma el contingut.

És metalingüístic, per exemple, preguntar-se com es diu una paraula o expressió en una determinada llengua. En casos així l’ús del verb dir en el sentit “designar amb un mot o anomenar” pot adoptar diverses formes i ser una font de desconcert.

I el desconcert arriba fins i tot als diccionaris. Al GDLC hi trobo aquest exemple: “Els anglesos diuen water de l’aigua”, una frase que diria que no diem. El que diem, en català central genuí, és: “[...] en diuen water de l’aigua”. Igual com també diem “En anglès se’n diu water de l’aigua” i no pas “[...] es diu water de l’aigua”.

El més habitual és que ens trobem la frase ordenada d’una altra manera: “De X els A en diuen Z”. És un ordre que estalvia mullar-se (avançar X fa obligatori en ) i haver de decidir si el verb és dir o el pronominal dir-ne. En aquest cas el DIEC2 es mulla i entra dir-ne amb el següent exemple:“Com se’n diu de ciutat en anglès?”

I un lector em dirà: “¿Insinues que no és correcte «Com es diu ciutat en anglès?»”. De cap manera, és del tot correcte. Però en aquesta frase el verb pronominal és dir-se i el seu subjecte és la paraula ciutat, mentre que en l’altra és dir-ne i el seu subjecte és un es impersonal. I és només quan el subjecte és algú -ja sigui impersonal ( es ) o personal ( els anglesos )- que diem dir-ne Z de X i no pas dir Z de X : “Com en diuen els A de X (en A)?”

Tot això seria menys envitricollat si els verbs pronominals tinguessin sempre una entrada o subentrada pròpia en negreta als diccionaris. I en algun cas anem enrere com els crancs: al Fabra i al DIEC1 hi havia anar-se’n i al DIEC2 ja el trobem subsumit dins anar, iamb l’única marca d’un petit pron. que ajuda ben poc l’usuari mitjà.