Alerta: surten escriptors de sota les rajoles de Gaudí

El millor microconte de Sant Jordi el llegeixo a la pissarra d’una floristeria gracienca: “Els veïns deien que era un drac normal i saludava”. Potser no desbancarà el dinosaure de Monterroso, però té una rendibilitat immediata: jo decideixo comprar-los un roser.

Com cada 23 d’abril, surten escriptors de sota les rajoles del passeig de Gràcia. No m’estranyaria trobar-m’hi Ramon Llull en persona, vestit de franciscà: capa, casquet de llana i sandàlies. Però aquesta sort només la té la narradora del relat de Care Santos a l’ARA de Sant Jordi, que topa amb Llull a l’esmorzar de l’Hotel Regina. Sí, allà on van els autors per sortir amuntegats a la foto de família i per menjar croissanets de franc, unes raons similars a les que els condueixen hores després a la terrassa del Comtes de Barcelona: fer-se veure entre els del gremi -sempre es podrà dir que eren gent normal i saludaven- i engolir crema de bacallà amb olivada sense haver de gratar-se la butxaca, que les liquidacions de drets fa temps que no són el que eren.

De Ramon Llull, ni rastre. Però ja m’he trobat pel centre Josep Maria Fonalleras, Carlos Zanón i Dolores Redondo. I al migdia se m’ha vist parlant amb Josep Ramoneda, Agustí Pons, Emili Rosales, Manuel Cuyàs, Jordi Cabré, David Nel·lo, Núria Pradas, l’exconseller Antoni Subirà, Najat El Hachmi, Maria Barbal, la traductora Heike Nottebaum i una Isona Passola entusiasmada amb la pel·lícula que té entre mans: l’adaptació al cinema d’ Incerta glòria. De tres a quatre, al plató de Catalunya Ràdio a la plaça Catalunya, coincideixo amb Esteve Plantada, Joan Benesiu -pseudònim de Josep Martínez Sanchis: vacil·lo a l’hora de saludar-lo-, Núria Ribó i Carles Casajuana, que es defineix com un “escriptor disciplinat”: ell només firma quan li ho demana l’editorial, i sembla que aquest any no toca.

L’editora eufòrica i la il·lustradora amb poder de convicció

A mitja tarda em passa pel costat, saltant, l’editora Iolanda Batallé: està eufòrica perquè un volum de La Galera, La puta història de Catalunya de la iaia, s’enfilarà als rànquings. I la il·lustradora Cristina Losantos m’aboca a comprar amb els ulls tancats un llibre infantil: Jo, aquí, només sóc el gos, de l’alemanya Jutta Richter, publicat per Cruïlla. Em diu que, de tots els llibres que ha il·lustrat -i a fe que no són pocs-, aquest és potser el que li ha agradat més. No se m’acut un anunci millor.

El llibre de Jutta Richter, narrat pel gos Anton, comença així: “Primer capítol, en què, al principi, jo estava la mar de content ajagut al sol”. Una arrencada que em recorda la de l’últim premi Sant Jordi, L’àguila negra de Joan Carreras: “Ara mateix és només un home despullat que pren el sol: no gran cosa”.

Els llibres rescatats de Víctor Català i de Lola Anglada

Cada cop que comença a seguir-me al Twitter un escriptor mort, noto una esgarrifança. De por. En canvi, que Víctor Català sigui una de les triomfadores de Sant Jordi amb una novel·la lluminosa que fa nou dècades va passar amb més pena que glòria em sembla un cas de justícia poètica. Com també trobo just i necessari que la Diputació de Barcelona hagi publicat finalment les memòries de Lola Anglada, amb una edició esplèndida a càrrec de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll.

“Es parla de la marginació de Lola Anglada perquè era republicana i catalanista -va escriure Montserrat Roig-, però s’oblida un altre aspecte determinant d’aquesta exclusió: Lola Anglada era dona i la seva mirada no es cotitzava”. La història és plena de dones Patufet: ja podien saludar com els dracs més amables del veïnat, que ningú les veia.