Tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, Els pescadors no té una sola lectura: és una història sobre la família, un retrat del fracàs de Nigèria i una reflexió sobre la convivència entre els valors occidentals i la tradició africana. Tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, per citar els temes de l’obra hem de fer servir paraules grandiloqüents: amor, odi, esperança, venjança, compassió, destí. I tal com passa amb totes les novel·les ambicioses, quan són bones ho són d’una manera contundent. Per tot això és sorprenent que aquesta novel·la sigui el debut literari d’un escriptor de trenta anys: Chigozie Obioma.

Els pescadors narra la història de quatre germans (el més petit té 9 anys, el més gran 15) que viuen durant la dècada dels 90 a Akure, al sud-oest de Nigèria. Són la mostra perfecta d’una família unida, on els grans cuiden els petits i fan de referent moral. Estan lligats per uns vincles que ells creuen indestructibles. Els germans Agwu pertanyen a una classe mitjana que els permet rebre l’educació occidental que el pare creu que necessiten per triomfar.

La novel·la comença quan el pare és traslladat per feina a mil quilòmetres de casa seva. La seva dona, mare de sis fills, es queda sola a casa i a càrrec de tots quan plega de la feina, una parada al mercat. Amb l’absència del pare, que era la personificació de la disciplina i l’autoritat, els nens comencen a fer de nens: fan tot allò que tenien prohibit. El seu entreteniment consisteix a anar a pescar al riu Omi-Ala, un lloc prohibit per a ells perquè es creu que està maleït. Quan un dia els nens tornen de pescar, un home boig llança una profecia al més gran: “Moriràs a mans d’un pescador”. És a dir, profetitza que el matarà un dels seus germans. Aquest malefici canvia radicalment la vida dels nois i marca l’inici de la seva desgràcia.

Narrar la història a dos temps

“Una vegada vaig sentir a dir que, quan la por s’apodera del cor d’una persona, l’empetiteix”, ens diu el narrador. La tragèdia que s’anticipava va creixent a mesura que els nois es fan grans i que la novel·la es converteix en una Bildungsroman -cadascun d’aquests nens es veurà forçat a madurar de cop, haurà d’aprendre a viure sol-. El narrador d’aquesta història és un dels germans, en Ben, que ens l’explica quan ja és un adult. Aquesta distància permet barrejar l’acció de la infantesa amb la memòria d’un home madur, i fa funcionar molt bé la novel·la: quan se’ns expliquen els fets, es fa des de la mirada d’un nen; però quan cal reflexionar sobre el que passa, ens parla l’adult.

El llibre tracta també sobre la fe, sobretot a través de la figura dels pares, que fan d’enllaç entre el cristianisme i la tradició religiosa africana. Aquesta combinació està molt present en la mentalitat d’aquests nens, i defineix el seu món. La centralitat d’aquesta fe porta a fer que el destí sigui també un element important: de la mateixa manera que els nens saben que tenen el futur marcat des de la profecia, també el destí de Nigèria està marcat. A la novel·la es descriuen els anys de transició entre la dictadura militar i la democràcia, de la qual és partidària la família. El candidat socialdemòcrata, a qui donen suport, porta com a lema electoral “ Hope 93 ” (esperança). I és precisament aquesta esperança la que es veurà derrotada al llibre.

Quan li pregunten per la seva condició d’escriptor africà, Chigozie Obioma respon que ell no escriu des d’enlloc ni per a ningú: la seva obra està dedicada exclusivament al seu art. “No escric per al meu continent, ni per a la meva llengua, ni per a la meva família”. Obioma insisteix que la literatura s’ha de centrar només en l’honestedat. Només des de l’honestedat podria haver escrit aquesta gran tragèdia contemporània, que es convertirà en un dels llibres més importants de l’any.