Llegim 22/10/2016

La gran novel·la de Iuri Dombrovksi

'La facultad de las cosas inútiles' (Sexto Piso), el llibre que li va valdre la mort a Iuri Dombrovski per antisoviètic

Xènia Dyakonova
3 min
La gran novel·la 
 De Iuri Dombrovksi

Quan Iuri Dombrovski (1909-1978), un dels gegants de la literatura russa, va complir la seva última condemna i va ser alliberat tenia 46 anys. N’havia passat 17 als camps, arrestat quatre vegades i acusat de propaganda antisoviètica sota pretextos diferents. Havia escrit El mico ve a buscar el seu crani -la primera part d’una trilogia-, que va ser titllada de feixista i va esdevenir la causa de la seva última detenció, i encara havia de fer dues novel·les més. També escriuria poemes, contes, assajos i cartes, com ara aquella, dirigida a un antic company de reclusió, en què esbossava un autoretrat tragicòmic: “Sóc magre i lleig; estic esdentegat i solter. És a dir, m’he casat tantes vegades que m’he quedat solter. Però no deixo de pensar en una frase de Cervantes. A la pàgina de crèdits de la primera edició del Quixot, hi havia un falcó amb el capell alçat i una inscripció en llatí: «Després de la fosca espero veure la llum»”. Dombrovski, que als camps s’havia guanyat l’àlies de Quixotski, tant pel seu físic com per la seva dignitat, va dedicar la resta de la vida a escriure, i volia que les que veiessin la llum fossin les seves novel·les. El preu a pagar per això era summament alt: com a càstig per haver publicat La facultad de las cosas inútiles el 1978 a París, l’escriptor va rebre una pallissa davant de la Casa d’Escriptors de Moscou i va morir al cap de poc.

Monumental i extraordinària

Després de publicar, l’any 1964, El guardià de les antiguitats, Dombrovski va començar la redacció de la seva novel·la més monumental i extraordinària. La facultad de las cosas inútiles és la història de Gueorgui Zibin, un arqueòleg moscovita que treballa a Almati, la ciutat més gran del Kazakhstan. Al principi sembla indolent, escindit entre dues dones i incapaç de posar ordre a la seva vida. Però quan de cop i volta cau a les urpes assassines de l’NKVD (el futur KGB), mostra una fortalesa increïble. L’estada de Zibin a la presó i la batalla que lliura contra els seus jutges (llicenciats en “coses inútils”, és a dir, en dret) estan retratades amb un realisme esgarrifós, amb una sola concessió a la fantasia: Zibin no és sotmès gairebé mai a la tortura de l’insomni, àmpliament descrita en la literatura carcerària, així que pot dormir tant com vol. En tornar a la cel·la després d’un interrogatori, s’adorm i somia llargues escenes del seu passat, que l’enyor fa encara més belles. Reviu unes vacances en un poble a la vora del mar Negre on, per complaure una amiga de Moscou que l’hi havia encarregat, va caçar un cranc. Zibin el va posar sota el llit i esperava que morís aviat, per convertir-se en un souvenir perfecte. Sense caure en l’analogia explícita, l’autor deixa clar d’on ve la sensació sobtada de culpa que s’apodera del protagonista; i el record del moment en què Zibin, fallant al compromís, torna el cranc mig mort al seu habitacle marí, sorgeix com una redempció miraculosa.

Entre els personatges secundaris de la novel·la, n’hi ha un d’especialment curiós: Serguei Kalmíkov, un pintor tocat pel geni, rebel i extravagant. Vesteix peces de roba fetes per ell mateix, de colors llampants i incombinables, i ho fa per una raó concreta: perquè els habitants d’altres planetes, quan mirin la Terra des de qualsevol punt de l’Univers, vegin, enmig de la grisor general, una taca de color, i es preguntin, meravellats, per la seva naturalesa. La novel·la de Dombrovski, amb el seu llenguatge sucós i pintoresc i unes descripcions fastuoses dels mercats d’Almati, destaca de la mateixa manera sobre el paisatge fosc de la narrativa carcerària. I és, malgrat el dramatisme de la trama, una font d’alegria constant per a qualsevol que s’hi aboqui.

stats