Tucídides dedicava tot el primer llibre d' Història de la guerra del Peloponès a parlar dels prolegòmens bèl·lics que l'havien motivat a escriure sobre el conflicte armat més esparverant de la història, almenys fins llavors. El segon llibre té un inici molt menys perifràstic, "A partir d'ara comença la guerra entre atenesos i peloponesis i llurs respectius aliats: en el curs d'ella ja no tingueren comunicació entre ells sinó per mitjà d'herald, i una vegada en guerra lluitaren sense interrupció. La història és escrita seguint l'ordre cronològic dels esdeveniments per estius i per hiverns".

Després d'unes quantes batusses arriben els primers caiguts i a Pèricles se li encarrega l'oració fúnebre. Poc després de plorar els morts, Atenes -"l'única ciutat de les contemporànies que es mostra superior a la seva pròpia anomenada"- comença a ser atacada per una plaga desconeguda i funesta. "Als qui estaven bons de primer els venien fortes febres al cap, i vermellor i inflamació als uls, i a dintre, la gorja i la llengua tot seguit s'injectaven de sang, la respiració era irregular i l'alè fètid", hi llegim, abans de conèixer amb meticulositat la resta de símptomes. I també la seva universalitat: "Cap constitució, que fos robusta o dèbil, no es mostrà capaç de resistir el mal, ans totes indistintament les arrabassava, qualsevol que fos el règim seguit".