Una de les correccions que les persones que hem sigut adoctrinades normativament tenim més interioritzades és el canvi d’hagués per hauria en determinats temps compostos quan hagués (més un participi) expressa una acció que ja no és possible, sovint perquè depenia d’una condició que no s’ha acomplert. N’és el cas més típic el segon hagués de la següent frase: “Si m’ho hagués dit, no m’hagués sabut tant de greu”. Hem de dir i escriure: “...no m’hauria sabut tant de greu”.

L’error consisteix a conjugar el temps condicional del verb auxiliar haver amb un jo hauria o hagués (potser per influència del pretèrit de subjuntiu castellà, yo hubiera o hubiese) i no pas, com pertoca, amb un jo hauria o haguera (tot i que haguera no és tan estàndard com hauria). I el problema és que l’error el podem cometre en diversos contextos sintàctics. No sempre trobem els hagués incorrectes en una estructura condicional explícita. Per exemple, si jo dic “Anar-hi ens hagués fet perdre massa temps”, aquest hagués també ha de ser hauria, perquè parlem d’una acció que ja no podem fer; que en el passat ens vam plantejar però la vam desestimar.

Com que determinar gramaticalment quan hagués ha de ser hauria no és fàcil, els professors i els correctors de català recorrem a una d’aquelles receptes que són tan útils com perilloses. La recepta ve a dir: “Sempre que un hagués el puguis canviar per un hauria i la frase et continuï sonant bé, fes aquest canvi: ets davant d’un hagués incorrecte”.

I la recepta és perillosa perquè no sempre l’orella ens orienta prou. Compareu les següents tres frases: (1) “Si hagués vingut, l’hagués vist”, (2) “Si hagués vingut, és segur que l’hagués vist”, (3) “Si hagués vingut, el més probable és que l’hagués vist”. A (1) i (2) el canvi d’hagués per hauria és indiscutible, però a (3) és una ultracorrecció perquè el més probable és que porta l’hagués fins al nivell d’irrealitat del mode subjuntiu i, per tant, el legitima. Diria, en canvi, que, si canviem el més probable és que per probablement, hem de dir hauria.