Bernie Sanders no ha guanyat. Hillary Clinton serà la candidata demòcrata a la presidència dels EUA. Què n’hem de fer de les idees d’aquest self-made man idealista? Els darrers temps he parlat amb estudiants universitàries nord-americanes: els agrada Sanders, però el veuen poc realista. En realitat, però, no deixa de ser un socialdemòcrata. El personatge és interessant, per atípic. Encarna el Somni Americà, sí, però des del progressisme. I com és habitual en la cultura dels EUA, el seu univers mental gira al voltant dels diners, no per fer-ne, sinó per distribuir-los més equitativament.
M’he llegit el llibre que Jonathan Tasini li ha dedicat, en què recopila les seves principals idees, publicat per l’editorial Capitán Swing i traduït per Ricardo García Pérez. Són 187 pàgines dividides en vint capítols: el primer parla d’economia, esclar. El segon i tercer, de sanitat i educació. N’hi ha un de dedicat a Wall Street, un als impostos. També n’hi ha sobre immigració, infraestructures, drets civils, mitjans de comunicació... Cap sobre cultura: de fet, en tot el llibre no es parla de llibres, ni de museus, ni de música, ni de... És com si les humanitats no existissin en la ment de Sanders. És veritat que Tasini ens adverteix que l’obra no inclou tot l’univers sanderista, però en tot cas entre les seves “principals idees” no hi ha lloc per a la cultura.
Ho repeteixo: quasi tot gira al voltant dels diners. Suposo que és la manera d’arribar al cor dels nord-americans, que parlen dels dòlars que guanyen com qui comenta el temps. De jove, Sanders en tenia ben pocs: el seu pare, polonès, va arribar a Nova York amb 17 anys, sense estudis i les butxaques buides. Es va dedicar a vendre pintura. Van viure en un piset de Brooklyn. “De petit, vaig aprendre en molts i molts aspectes què significa la manca de diners per a una família. És una lliçó que mai no he oblidat”.
El jove Bernie va anar a la universitat. Ara ve a dir que no podria perquè els preus han pujat molt. Des de la seva consciència de classe, ha estat i és un polític independent, al marge dels dos grans partits. Ha lluitat sempre contra les desigualtats, a favor dels drets dels desafavorits, siguin negres, dones, immigrants, veterans de guerra, infants, obrers o pagesos. Entre els seus referents hi ha Roosevelt i Luther King. No para de denunciar que la democràcia dels EUA ha estat desvirtuada per l’oligarquia del diner, que està enfonsant la classe mitjana.
El seu és un discurs directe, fàcil, antielitista, transformador. És l’altra cara de la moneda del que representa Donald Trump, el prototípic self-made man ric i prepotent, antipolític, darwinista, lampedusià. Sanders ha perdut, però sense les seves idees difícilment Hillary, que és vista com una política del sistema, podrà derrotar Trump.
