A l’última estació no t’espera ningú més que tu mateix

La cineasta Rosa Vergés ha decidit que vol consagrar-se a dirigir pel·lícules, després d’haver passat molts anys segrestada per altres tasques. I s’encomana a una reflexió que feia Joan Brossa: la que diu que et passes la vida corrent per no perdre el tren i al final del viatge, a l’última estació, resulta que només hi ets tu mateix, esperant-te.

Dins de cada persona de setanta anys n’hi ha una de trenta-cinc que es pregunta què coi ha passat. I abans d’entrar en via morta val la pena haver-se retrobat un mateix. Haver fet el que vols. Haver-se alliberat d’uns quants esclavatges. No naixem lliures: ho arribem a ser. “La llibertat mai és absoluta, ni infinita, ni definitiva: som més o menys lliures, i es tracta d’arribar a ser-ho tant com sigui possible”, sosté el filòsof francès André Comte-Sponville. Es tracta, potser, d’aprendre a alliberar-nos. Aquest alliberament no te’l regalen: és un procés, un objectiu i un esforç. I té uns peatges.

Schopenhauer va escriure: “Pots fer el que vulguis, però a cada instant de la teva vida només pots voler una cosa determinada i absolutament res més que aquesta cosa”. És a dir: “Si vull, puc donar als pobres tot el que tinc i així tornar-me un d’ells. Però no sóc capaç de voler-ho perquè els motius en contra tenen massa poder sobre mi. En canvi, si jo tingués el caràcter d’un sant, aleshores podria voler-ho, i en aquest cas hauria de fer-ho”.

El somni americà que cau amb les Torres Bessones

Ens mana la voluntat, d’acord. Som el que volem. I som lliures de voler el que volem. Però a vegades no sabem què volem. A vegades la nostra voluntat -el nostre cervell- ens sorprèn a nosaltres mateixos.

Penso en tot això mentre llegeixo una novel·la provocativa, intrigant i més que recomanable: L’integrista reticent, de Mohsin Hamid (Lahore, Pakistan, 1971). L’ha publicat Periscopi, una editorial que s’està guanyant llibre rere llibre un crèdit enorme, i que ja va publicar fa dos anys una novel·la posterior del mateix autor: Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent. La traducció de l’anglès l’ha feta Carles Miró.

El jove Changez, com Mohsin Hamid, és un pakistanès que emigra als Estats Units per estudiar a la universitat de Princeton. Un estranger que obté per mèrits propis una feina molt bona a Nova York i que se sent gairebé nord-americà. Gairebé. Perquè arriba l’11 de setembre del 2001 i en Changez veu des d’un hotel de Manila, per la tele, com les dues torres del World Trade Center de Nova York s’enfonsen, primer una i després l’altra. I la seva reacció inicial és... somriure.

Somriures inesperats, contradiccions i dilemes interiors

“Però faci el favor de creure’m quan li dic que no sóc cap psicòpata; no sóc indiferent al sofriment dels altres”, explica el narrador protagonista a un interlocutor nord-americà que, a aquestes altures del llibre, encara no sabem qui és. I afegeix: “Per tant, quan li explico la meva alegria davant de la matança de milers d’innocents, ho faig amb una profunda sensació de perplexitat”.

El plaer culpable que experimenta Changez quan veu que algú ha fet mal als Estats Units, i el fet que a partir d’aquell moment passi a estar sota sospita pel seu color de pell (i per la barba que decideix deixar-se al cap de poc), li trenquen els esquemes. Ell volia integrar-se a la societat nord-americana, volia formar part del sistema, i a partir dels atemptats comença a tenir dubtes sobre qui és i què vol. La seva identitat trontolla més que mai. Fins que conclou que, per arribar a ser ell mateix, s’ha d’alliberar d’ell mateix. De la persona en què s’havia volgut transformar.