Publicitat
Publicitat

Jean-Marie Blas de Roblès "A l'hora d'escriure no em prohibeixo res"

El premi Médicis de les lletres franceses es concedeix anualment a la millor obra publicada. L'any 2008 la novel·la guanyadora va ser 'Donde viven los tigres', gairebé 700 pàgines ambientades al Brasil i motivades per la descoberta d'Athanasius Kircher

La gènesi de Donde viven los tigres (Duomo) ens obliga a viatjar fins a l'any 1970.

Havia començat a estudiar filosofia. En una revista d'art que es deia L'oeil , enmig d'articles sobre antiguitats, pintures i escultures hi havia dues pàgines dedicades a repassar la biografia d'Athanasius Kircher. Després de devorar-les vaig seguir investigant.

Les descobertes el van motivar a persistir en la recerca durant molt de temps.

Kircher va ser l'home més famós del seu temps. Se'l va arribar a considerar superior a genis renaixentistes com Leonardo da Vinci i Pico della Mirandola: té milers de pàgines sobre medicina, òptica, música, astronomia, jeroglífics... i fins i tot sobre la Xina. Va ser l'impulsor del primer gran museu d'Europa, ubicat al Col·legi Romà de la Companyia de Jesús, un impressionant gabinet de curiositats. Estudiant-lo vaig descobrir que podia ser un personatge literari de primer nivell.

El que el va captivar més de Kircher, però, no van ser les seves gestes pluridisciplinars.

Va viure durant un segle crucial, el XVII: eren els anys previs a la construcció de la racionalitat, l'avantcambra del Segle de les Llums. De tota la feina de Kircher no en queda res perquè, simplement, es va equivocar en tot. Entre l'Antic Règim i el món que estava a punt de néixer, Kircher va defensar aferrissadament els valors que justament han acabat caducant.

A Donde viven los tigres, un dels personatge principals, Éleazard von Wogau, es dedica a editar una biografia del científic i pensador des d'una ciutat brasilera.

La feina de Von Wogau em permet confrontar el món que s'acabava i el que estava a punt de començar. Mentre escrivia el llibre durant la dècada dels 90 m'adonava de les semblances entre el tombant del segle XVII i aquests últims anys. Kircher va néixer l'any 1601, i menys de dues dècades després començava la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte sagnant que enfrontava catòlics i protestants. A finals del segle XX esclatava la guerra de Kosovo, en què la religió tornava a tenir un paper molt important. Un altre paral·lelisme entre l'època kircheriana i la nostra és la sensació de trobar-nos en un canvi de món. Newton, Descartes i Spinoza representaven canvis profunds que Kircher rebutjava frontalment: si la ciència seguia progressant, la Bíblia podia acabar convertida en una metàfora. Els déus van començar a morir al segle XVII. També a finals del segle XX fets com la caiguda del mur de Berlín o la crisi actual del sistema capitalista pronostiquen que tots els canvis que han començat aquests últims anys continuaran.

¿Els tigres als quals fa referència el títol del llibre són aquests canvis?

Els tigres són una doble metàfora. D'una banda, vol ser, tal com passa a la cita de J.W. Goethe que reprodueixo, una crítica a la noció de l'època sobre l'exotisme del viatge: els que se n'anaven al Brasil o a altres llocs perillosos acabaven construint-se una realitat paral·lela a la del país -aparentment més civilitzada-: mai no acabaven d'integrar-se al lloc on s'havien instal·lat. De l'altra, el tigre és també una metàfora de la veritat, tal com la va desenvolupar Jorge Luis Borges, un dels meus escriptors de referència. Se la pot veure i fins i tot perseguir, però un cop és atrapada canvia, se t'escapa de les mans de seguida.

La novel·la és un immens còctel de gèneres i estils.

La literatura és explicar una història fent brillar la llengua. El treball estilístic és el més important: aconseguir que la llengua llisqui i poder-la manipular en tots els sentits -com feien Flaubert, Baudelaire i Borges- són els objectius més exigents que un es pot plantejar. A Donde viven los tigres hi he volgut incloure tots els gèneres narratius que m'estimo: la novel·la d'aventures, el drama històric, el diari íntim, la Bildungsroman i fins i tot les obres de denúncia social.

S'ho ha permès tot.

A l'hora d'escriure no em prohibeixo res. La llibertat de temes, de formes i de gèneres m'ha sigut -i em segueix sent- molt important.

La publicació de la novel·la ha sigut un calvari.

Quan la vaig acabar l'any 1997 la vaig presentar a 10 editorials i totes van refusar editar-la. Vaig deixar-ho córrer, convençut que el llibre quedaria inèdit -convençut, també, que havia de seguir escrivint-, i deu anys més tard diversos amics em van aconsellar que ho tornés a intentar.

Va ser llavors que se'n va sortir?

Em va tocar passar per 28 editorials més fins que Zulma va acceptar la novel·la. La concessió del premi Médicis va permetre que les vendes pugessin ràpidament fins als 50.000 exemplars i que s'hagi traduït a una desena de llengües.

La bona repercussió del llibre ha canviat la seva manera d'escriure?

Gens ni mica. Continuo treballant lentament, sense deixar-me influir per corrents recents com el nouveau roman , l'autoficció i el menyspreu una mica generalitzat cap a l'esforç intel·lectual.

Més continguts de