La història està més vista que el tebeo: un bon dia, una dona que ja passa dels cinquanta ha de sentir com el seu marit li anuncia que necessita fer una "pausa" en el matrimoni que fa més de vint anys que malden per mantenir. La "pausa" resulta ser una joveneta francesa, oh, là, là, i la dona rebutjada, senzillament, es parteix per la meitat i ingressa d'urgències en un hospital psiquiàtric. Es recupera aviat i, per acabar de pair la notícia, se'n va a passar l'estiu a prop de la residència on la seva mare viu una vellesa feliç. Per fer les tardes més passadores, donarà classes de poesia a un grup de noies adolescents en zel. Aquest és l'estiu sense homes que ens serveix Siri Hustvedt, l'escriptora novaiorquesa de cognom nòrdic a qui, mal que ens pesi a nosaltres -i encara més a ella-, costa referir-se sense afegir a continuació que és "la dona de Paul Auster". No ho direm més. A partir d'ara serà "l'escriptora sense home", com la seva protagonista. Fidel a les seves obsessions com l'amor, la neurologia o la condició femenina i l'escriptura, Hustvedt ha reblat el clau i ha escrit un llibre en què la protagonista, per un lapse de temps, actua com si fos un home. I les coses no li van pas tan malament. És una teoria, esclar, però també ho eren les de Galileu i, al final, van resultar que eren certes.

L'experiment de Hustvedt consisteix a col·locar la protagonista exactament al centre de l'univers, en aquest cas, la novel·la, i bastir una constel·lació d'elements narratius que orbiten al seu voltant, i que van apareixent, de manera poc ordenada però precisament per aquest motiu molt més eficient, i van construint el gruix de la història. Són elements com una germana i una filla de 20 anys aspirant a actriu, una veïna amb dos fills petits i un marit poc col·laborador, els anars i venirs de la mare a la residència amb les seves amigues, "els cinc Cignes" i, sobretot, les alumnes del curs estiuenc de poesia, les set cabretes boges que passen un dels moments més complicats de l'existència de qualsevol ésser humà: els grans a la cara, les inseguretats, el primer amor. Les alumnes faran retrocedir la protagonista fins a la joventut més tendra, els fills de la veïna li recordaran els primers anys de la maternitat, i les converses i partides de bridge amb la mare i les amigues l'ajudaran a afrontar el futur més negre de tots -la mort segura- amb alegria. La rememoració d'aquestes tres fases de la vida l'ajudarà a calmar-se i a entendre millor qui és i cap on va.

"Eppur si muove...". Però de calmada no n'està tant, esclar. No para de pensar en el marit fent "pausa", i comença a rebre uns anònims amenaçadors. La part més sofisticada de la novel·la consisteix a demostrar que el planeta central, és a dir, la protagonista, no està immòbil, com pregonaven les autoritats eclesiàstiques contra Galileu, sinó que es mou, ella també. De fet, no para de pensar, de dubtar i d'interrompre les altres trames.

Mia Fedridksen (esclar, que tingui un cognom nòrdic és pura casualitat) es dirigeix al lector i li declara amor i gratitud eterns per no deixar el llibre a mitges, fa reflexions iròniques sobre la manca d'escriptores en el cànon literari occidental i informa sobre descobertes científiques recents que ajuden a identificar els paranys en què caiem quan generalitzem sobre els gèneres. La Mia atura el desenvolupament de la història i ho diu, fa salts de temps, canvia el punt de vista, i després continua narrant. Juga explícitament a fer de Déu, o d'home. O d'allò que més s'hi assembla: d'escriptora. I el resultat és una novel·la que, a més de divertida, aprofundeix sense fer-se pesada en qüestions tan espinoses com la guerra de sexes o la tradicional predilecció femenina per la ficció, i on la ironia i la seva mare biològica, la intel·ligència, regnen de manera absoluta. Ara rellegeixin el títol d'aquesta crítica, que és una frase del llibre, i ja sabran qui el llegirà, i qui no. Esperem que s'equivoqui!