Ja se sap que els éssers humans som el que recordem, però també som el que ens recorda, els rastres d'un mateix que queden en la memòria de qui ens estima. Amb tot, la memòria és, com la vida, un material incert i elàstic, que llinda amb el somni i el mite, i que per això s'adapta millor a l'ambigüitat evocadora de la narrativa que a la fermesa pretesament irrevocable de la història.

El debut de Téa Obreht, La dona del tigre, és una novel·la del record, perquè és un relat de retorn imaginatiu. Nascuda a Belgrad el 1985 i separada del seu país des del 1992, viu als Estats Units i escriu en anglès, però el seu és un llibre fondament balcànic: l'anima la voluntat de refer amb paraules un univers doblement demolit, el de la seua infantesa iugoslava. Un temps evaporat i una pàtria que va ser destruïda. Potser per això, les pàgines que vibren amb més subjugadora veritat són les que ens acosten a la mirada interrogativa i temerària dels nens. Una mirada que suma mite i realitat sense estridències, que accepta el misteri del món i el revela.

L'acció d'aquesta relat subtil és tan evanescent com el seu tema. La Natalia, una jove metgessa sèrbia, viatja a un poble de l'altre costat de la frontera. Pel camí s'assabenta que el seu avi ha mort en una aldea veïna. La reconstrucció de la memòria de l'avi es barreja amb els records propis, i els uns i els altres van endinsant-nos en un univers obscur, fet de supersticions i de llegendes inquietants, com la latent presència de la mort. L'ombra de la guerra -o més aviat les guerres: les del passat otomà, la invasió nazi o la que convertí, fa uns anys, regions senceres d'aquella terra en un camp d'extermini- s'esmuny al llarg de la novel·la com la d'un tigre: tot just l'entreveiem, però sabem que hi és, i aquest espant de fons ho amera tot. El palpem en els foscos silencis dels mutilats, en els homes que caven una vinya a la recerca de cadàvers o en la història del tigre que es va escapar del zoo durant el bombardeig nazi de Belgrad i que es va instal·lar a la vora d'un llogaret de muntanya, on va gaudir de la intimitat protectora de la jove i muda esposa del carnisser local. Una insòlita història d'amor tot just insinuada, perquè també en l'amor els tigres són elusius, i que ens permet accedir a altres històries: la del nebot de la Mort, castigat pel seu oncle amb la immortalitat; la del músic de guslar -un violí d'una corda, com el rabell- que enamora qui el sent però que no tindrà mai la dona que ell estima, o la de l'apotecari que abans havia estat escolà, bandoler i endevinaire. Per moments, ens sentim dins del món de les mil i una nits, un relat de relats tènuement oriental, poblat de fantasmes turcs i esmorteïdes flaires de caravanserrall. Són pàgines d'un encant oníric, absorbent.

El realisme i la màgia són ingredients difícils d'aliar i en l'enlluernament de certs personatges de La dona del tigre hi ha alguna cosa de mecànic. Aquest és un llibre que fa bé de no revelar tots els secrets, però intuïm que alguns són gratuïts. Amb tot, hi ha capítols sencers d'una superba intensitat. Com a primera novel·la, és un debut magnífic. Téa Obreht es reconeix admiradora de García Márquez i n'ha assimilat bé les lliçons, però llegir-la ens fa pensar en l'aspra ironia de Bulgàkov i en la fascinació de l'univers evocat a Un pont sobre el Drina d'Ivo Andric -influències que l'autora també confessa-, o en els relats més somniosos de Joseph Roth i d'Isaac B. Singer, que habiten en l'experiència quotidiana del prodigi. És una gran tradició, i Téa Obreht ha sabut retornar-la a la vida en aquest llibre.