Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

El millor encara ha de passar

Una de dues. Podem enfonsar-nos en la misèria pensant que no anirem enlloc ni gaudirem del trajecte. O podem creure'ns que, si ho volem, el futur és nostre

Sobre la paraula viva, la banalitat i el dia feliç que aviat arribarà

Festa de cloenda de l'Any de la Paraula Viva. El parlament final va a càrrec de Joan-Lluís Lluís. D'entrada, comenta que les coses intel·ligents ja han estat dites pels que han intervingut abans. Sort que ho diu per cortesia, no pas perquè no pensi parlar. En qualsevol context, la idea d'haver de superar el passat és castradora: ens impediria escriure llibres (els més bons ja s'han escrit) i fins i tot fer petons (els més dolços ja els hem fet). No ens enganyem: la vida té sentit per les coses que ens queden per dir i escoltar, els llibres que ens queden per escriure i llegir, els petons que ens queden per fer.

"La paraula viva, per seguir viva, demana un context d'una extrema banalitat", afirma l'autor nord-català. Perdó...? "La banalitat, per a una llengua, passa per ser l'instrument banal d'un estat que l'ha feta seva". Ah, això. Sí, és clar. El remei és l'estat propi, per variar. Per desgràcia, avui massa llengües moren. "Si observem el mapa desolador d'aquestes desaparicions programades, veurem que afecten sistemàticament llengües que no tenen un estat per defensar-les", observa l'escriptor. "És just i necessari que la llengua catalana disposi d'un estat que permeti assegurar-ne la supervivència. Jo vinc de la Catalunya del Nord, on la llengua ha començat a morir, perquè així ho han volgut molts règims polítics francesos successius. I potser morirà del tot, o sobreviurà només com a testimoni del fet que un altre destí era possible, un destí més joiós i enriquidor".

Joan-Lluís Lluís salta fins al dia del referèndum per la independència de Catalunya. "Serem molts a no poder votar: tots aquells que us envoltem des de tants territoris diversos també catalans. Però us acompanyarem en el procés, us ajudarem, us empenyerem, us renyarem potser, i us admirarem. I el dia del vot tindrem, amb vosaltres, l'alè tallat i el cor mig romput entre l'angoixa i l'esperança". Si el resultat és, diu, "el que ha de ser", aquell dia serà "el més bonic de la nostra vida". Bravo: el millor encara ha de passar.

Vet aquí un editor tan savi que no es pren la vida gaire seriosament

El millor editor que conec és Jorge, o Jordi, Herralde. I el millor de la meva feina és tenir el privilegi de conèixer de prop gent com Herralde. A la Fira del Llibre de Londres, el pare espiritual i biològic d'Anagrama va rebre el premi Lifetime Achievement 2012, i el novel·lista britànic Adam Thirlwell va ser l'encarregat de presentar-lo. "Jorge és una de les poques persones que saben que la saviesa suprema només es troba en una falta de serietat mortífera", va dir Thirlwell. O sigui: "Es nega a prendre's seriosament allò que els altres es prenen seriosament. I això resulta consolador per als seus autors, perquè el Jorge és impermeable a la censura, a les males crítiques, a unes vendes baixíssimes".

Sé de què parlo: Herralde és l'editor que tots els autors del món voldrien tenir. Anagrama és la seva vida, s'hi ha desviscut en cos i ànima, però alhora és prou savi per no prendre's la vida gaire seriosament. Total, tampoc en sortirem vius.

Atenció: està més que comprovat que l'ofici de fer llibres crea addicció

"Per a mi no hi ha res millor que l'ofici d'editor", va afirmar Jordi Herralde en rebre el premi a Londres. "Aquest ofici que aspira a l'excel·lència, sense desatendre la supervivència, i que tant estimula la imaginació i la curiositat permanent. Aquest ofici que en els últims temps converteix els editors en herois inesperats, es diu que potser irrellevants en el futur, però que continua sent tan addictiu que qui l'ha provat difícilment el podrà abandonar, almenys de forma voluntària". Tan addictiu com les paraules ben dites, els llibres ben escrits, els petons ben fets. Com la vida, vaja.

Més continguts de