02/05/2015

La mirada enrere d’un catalanista desorientat

3 min
La mirada enrere d’un catalanista desorientat

El llarg procés és un llibre important: el més rellevant dels publicats en els darrers vint anys sobre Catalunya i el catalanisme. Jordi Amat ha construït un relat fascinant d’història intel·lectual que engega en plena Guerra Civil i ens porta fins ahir mateix o, en nomenclatura catalanista: des de l’enfonsament de l’ideal noucentista fins a l’actual hegemonia sobiranista. No es deixin enganyar per l’esquer del títol, la clau és el subtítol.

Amat no és historiador, però ha aprofitat la feina com a periodista cultural per assimilar un volum ingent d’historiografia. No pertany a la universitat, però ha treballat a peu d’arxiu en els llegats de les principals figures del nostre passat recent. No gestiona cap editorial, però ha encapçalat la recuperació de l’obra de personalitats decisives de la cultura, el periodisme i la política del nostre país. No figura com a acadèmic, però ha fet servir la premsa escrita per foguejar-se com a divulgador de les seves idees i interpretacions. No consta com a marmessor de cap llegat, però ha travat una confiada amistat sense prejudicis amb grans referents del nostre divers ventall ideològic.

Aquest bagatge, imprescindible per entendre la gestació del llibre, té alhora les seves tornes. D’una banda, trobem petits peatges estilístics com una certa recreació nostàlgico-literària en certs passatges o algunes imprecisions històriques o dubtoses tries d’autoritat. De l’altra, topem amb qüestions més discutibles -i discutides-, en què l’assagista literat s’imposa a l’historiador de la cultura. Passa, per exemple, amb l’excessiva fascinació per l’anècdota o la sempre perillosa valoració de les fonts en contextos tan complexos com la resistència contra la dictadura i tan ambigus com l’àmbit político-intel·lectual.

La incertesa del present

Tornant als valors del llibre, també és una crònica de les successives hegemonies dins del catalanisme, una constatació del pes de la cultura i una reivindicació de la riquesa dialèctica de la societat catalana (dels pragmàtics ambigus fins als puristes de tota causa). Aquest últim tret no es destaca innocentment, sinó que inclou una clara voluntat de denúncia davant d’un present excessivament teleològic i maniqueu. La mirada enrere d’aquest autodefinit com a catalanista desorientat “vol ser una història cultural, a la força parcial, per entendre també el moment d’incertesa en el qual ens trobem”. O, com diu més endavant, una impugnació dels usos ideològicament interessats del passat per reforçar determinats projectes polítics: “Aquest és el fil roig del meu assaig”.

Pel llibre desfilen els grans noms dels darrers vuitanta anys: Cambó, Estelrich, Gaziel, Aunós, Pla, Agustí, Luján, Vergés, Ridruejo, Serrahima, Riba, Manent, Benet, Vicens Vives, Pujol, Maragall… Però també i sobretot, la complexa i paradoxal història de supervivència, consolidació, èxit i incertesa del catalanisme. Tocat de mort després de la guerra, aconseguirà sobreviure gràcies a la lenta confluència entre supervivents del Noucentisme i noves generacions criades a l’empara de la totpoderosa Església catòlica. D’aquesta “ocupació ambigua” es passarà a una “modernitat cauta”. És a dir, salvats els mots es consolidarà un tímid i inicial ecosistema català que aspirava a la sincronització amb Europa: “Començaven a ser temps d’oposició”.

Tanmateix, el protagonisme canviarà de mans i serà el “catalanisme progressista” -PSUC, Comissions, Edicions 62...- qui vertebri la primera institucionalització i suturi la fractura social, gran por heretada del període republicà, tot condemnant la burgesia per col·laboracionista. Amb la Transició, el contraatac es personificarà en Jordi Pujol, l’únic capaç d’acomodar i donar legitimitat democràtica a unes classes mitjanes fins aleshores majoritàriament apàtiques i ara volgudament amnèsiques. Per a Amat, les dues llargues dècades de pujolisme -“una forma de nacionalisme”- no només aconseguiran “matar el Cobi”, sinó també configurar uns marcs mentals hegemònics. Necessitat de superar la seva pràctica fagocitació, l’actual catalanisme dominant hauria practicat una fugida endavant, refugiant-se en un procés “que ens fa viure en estat permanent d’excepcionalitat”, per tapar així mancances i vergonyes.

stats