És curiós que algunes de les novel·les més interessants d’aquest començament de segle girin al voltant dels nens. Penso en Lunar Park, de Bret Easton Ellis; La mort de Bunny Monro, de Nick Cave, o La infantesa de Jesús, de J.M. Coetzee, on la distopia i la realitat es barregen en diversos graus i on, tot i que els nens no apareixen maltractats ni s’abusa d’ells, el malestar i l’absurd de la nostra societat se’ls infiltra fins al punt -com passa a Lunar Park - d’abandonar les seves cases per anar a viure a un lloc ignot i millor, lluny dels adults.

La nova i esplèndida novel·la d’Ian McEwan participa d’aquest interès pel món infantil, i ho fa des d’una perspectiva més radicalment realista, amb una actitud de denúncia que s’integra perfectament en l’estructura dramàtica i la caracterització dels personatges. En la protagonista, la Fiona Maye, magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Londres, conflueixen dos conflictes alhora: per un cantó, un diumenge al capvespre, una de les hores punta de l’avorriment anglès, el seu marit li planteja el desig de tenir una aventura abans de complir els seixanta. No vol deixar-la: només acomiadar-se de la maduresa vivint una intensa relació sexual amb una jove comptable de 28 anys que ha conegut. La primera reacció de la Fiona és d’indignació, una indignació que potser al principi sembla desmesurada, irracional. El segon conflicte li arriba a la sala del tribunal: el protagonista és l’Adam Henry, un noi testimoni de Jehovà que per poder curar la leucèmia que pateix necessita una transfusió de sang, cosa, com tots sabem, terminantment prohibida en aquesta religió. A l’Adam li falten tres mesos per fer els divuit, i la decisió la prenen, per tant, els pares; però ell té la mateixa opinió, i està convençut de les seves creences. I és l’Adam qui nua els dos fils que ha encetat la Fiona, perquè ella no ha tingut fills: la seva vida professional l’ha absorbit de tal manera que al moment culminant de la seva carrera, quan va jurar el càrrec a l’alt tribunal, “va saber que s’havia acabat la partida i que pertanyia a la llei de la mateixa manera que altres dones s’havien casat amb Jesús”.

La mare frustrada aflora

La Fiona està casada amb la llei, i pensa que, en certa manera, la vida construïda amb el seu marit ha de ser tan permanent com aquest vincle i no pot ser anorreada per una efímera efervescència sexual. En conèixer l’Adam, la mare frustrada que hi ha al fons de la Fiona apareix de sobte amb una força inèdita fins llavors. Està acostumada a veure com els nens són “fitxes de joc, moneda de canvi per a les mares, víctimes d’abandonament econòmic o emocional dels pares; pretextos per a acusacions de maltractaments reals, imaginaris o cínicament inventats”. Però el cas de l’Adam és diferent. Ell i els pares s’enfronten solidàriament als desitjos de l’hospital de fer-li la transfusió per salvar-lo. I, a més, l’Adam és un nen intel·ligent, despert, que s’expressa molt bé oralment i a més escriu poemes, uns poemes madurs que impressionen la Fiona. L’escena en què ella el va a visitar a l’hospital constitueix un dels moments més intensos, lúcids i inoblidables del llibre: el diàleg que mantenen defuig en tot moment el tòpic, en cap moment es fa befa de les creences de l’Adam, i si algú surt replantejant-se el seu món és més la Fiona que l’Adam. McEwan arriba al fons del pinyol, el tema de la llibertat: tenen dret els pares a educar els fills en les seves creences i després dir que són lliures per triar? L’Adam, que ha sofert “una exposició ininterrompuda i monocroma a una imatge del món”, realment pot escollir el que és millor per a ell, o l’estat (en aquest cas la justícia) ha d’intervenir quan les creences perjudiquen l’interessat?

A partir d’aquest punt, la trama pren un gir sorprenent que, més que donar respostes, va plantejant noves preguntes, i que porta a un desenllaç tan inesperat com subtil i, en certa mesura, misteriós. McEwan guia la novel·la amb mà fèrria, amb una precisió i una concisió de mestre, i ens ofereix, en la meva opinió, la seva millor obra i un document de l’absurd i la mesquinesa dels nostres temps.