Fa uns dies un amic va escriure al Facebook “No sóc mitòman però admiro molt...”, i algú, de seguida i amb la millor intenció, li va fer saber que mitòman no volia dir el que ell creia que volia dir. Les correccions d’aquest estil parteixen de tres malentesos: 1) creure que el sentit d’una paraula no canvia amb el temps, 2) creure que els diccionaris estan al dia i 3) creure que és l’ús el que ha de seguir els diccionaris i no pas els diccionaris els que han de seguir l’ús.

Que les paraules canvien de sentit és tan evident que no cal ni demostrar-ho. Però sí que val la pena reiterar que fins i tot els millors diccionaris en línia poden estar -és lògic que estiguin- una mica desfasats respecte a l’ús actual. Per què? Perquè un diccionari aspira a l’estabilitat mentre que l’ús -en una llengua viva- s’esforça a recrear, estirar i esprémer una paraula per treure’n tot el suc.

És cert que sovint un nou sentit, avalat per un ús massiu, triga massa a entrar al diccionari, però que trigui un temps és del tot aconsellable, perquè l’ús és massa vel·leïtós per al seriós diccionari, sobretot si és normatiu i no d’ús.

Quan el febrer del 2013 el DIEC va afegir a enervar-se el sentit que ja tenia per a la immensa majoria de parlants -quan la seva primera accepció va passar de perdre el nervi a la quasi antònima posar-se nerviós -, no és que el verb se’ns transvestís de la nit al dia sinó que el DIEC va admetre per fi el que ja volia dir des de feia més d’un segle, el sentit que ja li donava Josep Pla el 1925: “No podia dormir. El tic-tac del rellotge m’enervava”.

És mitòman qui pateix mitomania, i avui la mitomania, segons el DIEC, és la “tendència malaltissa a inventar mites o històries fantàstiques”, però demà (o d’aquí uns anys) també serà la “tendència a mitificar o admirar exageradament persones o coses”. I la millor prova és que aquest ja és el seu primer sentit al Diccionari normatiu valencià, que va gairebé sempre un pas endavant.