Publicitat
Publicitat

Els mons paral·lels de Haruki Murakami

Empúries i Tusquets publiquen 'Balla, balla, balla', la novel·la que l'escriptor japonès va publicar l'any 1988. L'argument del llibre, addictiu i esquitxat d'una subtil crítica social, no decebrà als seus nombrosos lectors

Haruki Murakami va descobrir la seva vocació literària en un camp de beisbol de Tòquio, quan tenia 29 anys. Aquells anys el futur autor de Kafka a la platja , 1Q84 i Crònica de l'ocell que dóna corda al món tenia un bar de jazz amb la seva dona Yoko, el Peter Cat. Des de ben petit, Murakami s'havia sentit atret per la cultura nord-americana, que li era una "realitat virtual", tal com va explicar l'any 1996 a Ian Buruma, que escriuria un dels reportatges més extensos i acurats sobre l'imaginari de l'escriptor, Becoming japanese , publicat a la revista The New Yorker . Buruma recorda que la filiació occidental de Murakami no és un cas aïllat en les lletres japoneses: el fenomen arrenca a finals del segle XIX amb escriptors com Ryunosuke Akutagawa, i cal buscar l'arrel d'aquesta fascinació en la relació d'occident amb "l'individualisme pur", mentre que l'orient es vincula amb "les emocions, la irracionalitat i la claustrofòbia".

Les novel·les de Murakami van arribar al mercat nord-americà poc després de ser publicades en japonès: la primera va ser Pinball, 1973 , traduïda l'any 1985, cinc anys després que n'aparegués l'edició original; la següent, Hear the wind sing , va recuperar el debut de l'escriptor, guanyador del premi Gunzo i publicada l'any 1979 al Japó. A partir de A wild sheep chase , l'obra de Murakami es va consolidar gràcies a la seva proposta singular, que Buruma descriu com "una barreja de ciència-ficció, fredor cool i elements metafísics". Dit d'una altra manera: "És com Arthur C. Clarke traient-se el barret davant de Nietzsche".

Balla, balla, balla , la novel·la de 1988 que Empúries i Tusquets publiquen ara, conserva l'esperit del primer Murakami, el més irònic, descordat, imprevisible i explorador d'altres mons. Va ser escrita just després de Tòquio blues , que no es va poder llegir en català fins a l'any 2005, gairebé dues dècades més tard d'haver estat escrita. L'escriptor ja havia tingut temps d'investigar la melancolia a El meu amor Sputnik (1999), l'esoterisme inversemblant a Kafka a la platja (2002) i la foscor existencialista a After dark (2004). Aquí, gairebé tota la seva producció ha arribat tard i de manera desordenada. Gràcies a això els lectors poden trobar-se ara amb el Murakami més inspirat i irreverent. Llegir Balla, balla, balla un quart de segle després de la seva publicació permet descobrir-hi un escriptor dotat d'una ironia subtil que qüestiona el capitalisme més inclement.

El narrador protagonista de la novel·la prova de tornar a l'hotel on va passar una temporada amb una dona que "havia sigut una puta de categoria en el seu món secret de nit". La dona va desaparèixer. Ell es va reincorporar a la societat fent reportatges, sobretot culinaris, per a publicacions de tota mena. El narrador, però, segueix somiant amb la dona i aquell ambient estrany, que no acaba de retrobar quan finalment es decideix a anar-hi. L'antic Hotel Dolphin s'ha transformat en un complex higiènic, lluminós i despersonalitzat que porta per nom Hotel Dauphin. Mentre mira d'indagar què se n'ha fet del seu hotel i de l'amant, el protagonista, guiat per una de les treballadores, entra en contacte amb la realitat anterior i alguns dels personatges inquietants que hi habitaven mentre va deixant anar comentaris crítics sobre l'especulació immobiliària, la poca sensibilitat ecològica i el nom de grups de música com Genesis (que troba massa pretensiós) i Talking Heads (a qui atribueix un surrealisme trendy ).

L'estil 'Hollywood exòtic'

Un dels moments que representa amb més minuciositat l'humor maliciós del primer Murakami és el fragment en què el narrador imagina el tipus de vida que duien els antics egipcis poc després de recordar que ells també tenien clubs de natació. Un dels personatges seria Cleopatra, amb l'aparença de Jodie Foster. El narrador prova d'imaginar-se dormint amb una dona de la cort, però llavors l'escenari se li torna de l'estil "Hollywood exòtic : esclaves amb cames llargues i pell de color oliva agitant uns grans ventalls sobre la Liz [Taylor], que fa diverses poses glamuroses". És en aquest entorn que apareix un "príncep àrab moreno, molt moreno", paper que interpretaria Michael Jackson. La icona del pop acaba ballant Billie Jean al voltant d'una foguera i tocant la pandereta. La "realitat virtual" nord-americana, que recorre l'obra de Murakami de cap a peus, a Balla, balla, balla té un matís d'iconoclàstia que l'autor ha anat perdent amb els anys. Els personatges també se senten perduts i es capbussen en dimensions oníriques: avancen cap al no-res, però amb esperit crític.

Més continguts de