La idea de puresa és central en la història i la cultura dels Estats Units. Des que els puritans del May-flower desembarcaren a Plymouth a la recerca d’una vida millor -lluny dels pecats de la pútrida Europa, més a prop de Déu-, un sentit més o menys explícit de puresa es va infiltrar en totes les esferes de la societat americana. També en la literatura, esclar. Sense tenir en compte la idea de puresa -sinònim de persecució d’una utopia o d’afany de netedat moral o d’ànsia de perfecció-, no es poden entendre els contes de Hawthorne ni el Moby Dick de Melville. També se’ns escaparà el sentit de tres personatges icònics de la novel·lística americana: Huckleberry Finn, que representa la puresa de la salvatgia natural prèvia a la civilització; Jay Gatsby, que rebutja el present i aspira a la inassolible puresa del passat; i Holden Caulfield, que està rabiós perquè s’ha adonat que la puresa de la infància sempre estarà indefensa contra la brutalitat -contra les brutícies- de l’edat adulta.

A Puresa (Purity), molt ben traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa, Jonathan Franzen reprèn el tema. Com alguns dels seus predecessors, ens el mostra en tota la seva dimensió tràgica. No és casual, en aquest sentit, que els dos personatges que llueixen un “absolutisme moral” més aparentment granític -Andreas Wolf, el transsumpte sofisticat de Julian Assange, i l’Anabel, la neuròtica mare de la protagonista- siguin els que tenen un caràcter més turbulent, que s’entesten a negar, i unes biografies més contradictòries, que intenten amagar i es neguen a assumir. Tampoc és casual que el tret més definidor del caràcter de la protagonista sigui el malestar que li causa dir-se Purity i alhora sentir-se tan imperfecta, tan impura. Per a Franzen, un afany excessiu de netedat i de perfecció -i això inclou tant els maximalismes ideològics del moviment Occupy com la deïficació de la transparència o la concepció d’internet com “un mecanisme de veritat”- poden ser una forma singularment perillosa i repugnant -o pueril- d’imperfecció i de porqueria. “N’estic fart, de la netedat”, lamenta un personatge que va passar-se anys atrapat en un matrimoni que li exigia ser “moralment irreprotxable” i en què “no hi podia haver pau si no estàvem sincerament d’acord en tot”.

Més enllà de les seves opinions personals i del sarcasme punxegut que gasta -la casa okupa on viu la Purity acull tot de “passavolants i busca-raons” i l’art experimental de l’Anabel neix d’una mesquinesa egoista i grotesca-, Franzen no ha fet, òbviament, una novel·la de tesi. Hi predominen les diatribes contra internet i s’hi posa en dubte el valor de les aportacions periodístiques de les xarxes socials i de les filtracions massives de secrets, però també s’hi critiquen la vida i els coneixements “d’imitació” d’un cert reporterisme clàssic. Això sí: de la contraposició entre la feina d’un filtrador massiu com Andreas Wolf -que ho exposa tot sense destriar perquè creu que “la llum del sol és el millor desinfectant”- i la feina d’una periodista clàssica com Leila Helou -que discrimina la informació i la comunica amb una intenció narrativa, sociopolítica i ètica-, aquesta última en surt més ben parada. Les novel·les també tenen dret a prendre partit. Hi tenen dret, esclar, si no sacrifiquen l’eficàcia narrativa i la complexitat humana dels personatges. Franzen, narrador detallista, pacient i cabalós, no les sacrifica.

Puresa té l’ambició totalitzadora pròpia de l’autor de Les correccions i Llibertat. Està ambientada entre Califòrnia, el Berlín Est de finals de la Guerra Freda, Denver i la jungla boliviana, compta amb una vistosa galeria de personatges, i té un argument ric i rocambolesc, en què les intrigues familiars i les conspiracions tecnològiques cohabiten amb les grans passions, els debats de caire ideològic, un assassinat i el desmuntatge dels fetitxes retòrics del bonisme.

Farcida de frases subratllables, de paràgrafs que condensen la trajectòria sencera d’un personatge i de pàgines plenes de reflexions que potser no són del tot encertades però sí atrevidament provocadores -com la que traça paral·lelismes entre les naturaleses invasives d’internet i de la Stasi-, Puresa és una molt bona novel·la: intel·ligent, sòbria, intensa, poderosa. I recargoladament entretinguda, també.