El títol de la tercera novel·la de Raül Romeva, Pont de cendra, remet a la idea d’intentar construir alguna cosa positiva i útil -el pont- a partir del que queda -les cendres- del que ha sigut derrotat o destruït. Muntada a partir d’un doble pla narratiu que aparentment no presenta cap tipus de connexió -un transcorre en la Sarajevo assetjada dels anys 90 i l’altre en els esquerps paratges volcànics de la Islàndia d’ara mateix-, la novel·la s’obre plantejant un parell de qüestions que, de manera més o menys directa, sembla que estaran vinculades a la idea força formulada pel títol. La primera qüestió és què cal fer amb l’odi que ens impulsa contra aquells que ens han fet malbé la vida i per culpa dels quals hem perdut algú que estimàvem. Més òbvia, la segona qüestió gira al voltant de quin paper convé que tinguin l’oblit i el perdó en el procés d’assumpció i de superació d’una tragèdia. Més enllà de l’interès que poden despertar, tant una qüestió com l’altra aviat són deixades de banda. És l’indici evident que ens trobem davant d’una novel·la llastada per la indefinició de sentit, d’argument erràtic i amorfa tant en termes d’estil com d’expressió i d’exploració d’uns caràcters humans posats al límit.

Tot i que, per la seva feina de cooperant, Romeva va viure en primera persona el conflicte dels Balcans -tal com explica a l’epíleg que tanca el llibre-, la recreació literària que fa de la guerra està mancada de tensió, d’angoixa i de dramatisme. No hi falta res -hi ha odis interètnics, penúries, franctiradors, violència...-, però tot es limita a funcionar com l’ attrezzo de la biografia, els records i les reflexions de la Dragana, una adolescent sèrbia que es fa dona enmig del desastre. De la monòtona trama islandesa se’n pot dir que li falta ànima, també. La Natza, una jove catalana que ha anat a Islàndia per llançar les cendres del seu germà -assassinat- dins un volcà, pateix un accident i cau dins una gruta, però és rescatada per l’Axel. Tot i que la peripècia “subterrània i subglacial” que viu donaria per crear un relat d’allò més intens, no hi trobem ni el terror ni l’aventura de qui lluita per la supervivència.

El final de la novel·la connecta les dues trames, però ho fa mitjançant un al·luvió de coincidències inversemblants i d’informacions gratuïtes. La prosa té alguna expressió desafortunada -“ofegada en el meu oceà particular de negativitat”- o improcedentment literària -“la ràdio cada dia estava més muda, per culpa de l’absència d’electricitat”-, però en conjunt es limita a ser funcional.