Les cases diuen molt de les persones que les habiten
Les cases són paisatges emocionals que ens protegeixen i ens defineixen. El Saló del Còmic esdevé durant quatre dies la segona casa dels aficionats als llibres amb dibuixos, que són molts. I sí, per la Fira de Barcelona s’hi passegen diverses colles disfressades de personatges de Star Wars i d’altres herois que una profana com jo no sap identificar, però també hi veig -i em fa l’efecte que s’hi troba com a casa- una noia disfressada d’ella mateixa que porta una bossa amb la inscripció “Keep calm and read Jane Austen”.
Palau 1. Divendres matí. L’exposició de cotxes històrics de la Seat em retorna a la infantesa (apunt prescindible: els meus pares no tenien un sis-cents, sinó un R5 de color butà). Els vehicles ens poden fer de casa, també. L’escriptora Imma Monsó em va confessar fa poc que ella podria viure dins d’un cotxe. En un estand fan caricatures en directe, en només deu minuts, per deu euros: no els falta clientela, i això que el gruix de visitants arribarà a la tarda. Una novel·la gràfica em saluda des de l’expositor del Colectivo de Autoras de Cómic: Habitaciones íntimas, de la il·lustradora italiana Cristina Spanó (Bang Ediciones). Cada capítol està vinculat a una estança de la casa familiar: la sala d’estar, el balcó, el bany, l’habitació, la cuina, l’habitació dels pares i el rebedor, per aquest ordre.
Llençar els records al contenidor és matar el pare per segon cop
Divendres, dissabte i diumenge firmen al Saló del Còmic els autors de dues novel·les gràfiques nascudes arran de la mort dels pares respectius: La casa, de Paco Roca (València, 1969), editada per Astiberri; i La ternura de las piedras, de Marion Fayolle (Ardèche, França, 1988), de Nórdica Cómic. Dos volums magnètics carregats de veritat, de records i de cases que parlen.
A la novel·la epistolar La ciutat i la casa, de la immensa Natalia Ginzburg, hi llegeixo: “No s’han de vendre mai les quatre parets, mai. Les parets cal tenir-les ben agafades”. Els tres germans del llibre de Paco Roca tornen a la casa familiar on van créixer amb la intenció d’arreglar-la i posar-la a la venda, però no poden evitar la sensació que vendre’s les parets que amb tant d’esforç va aixecar el seu pare és desfer-se del passat compartit. Llençar al contenidor els objectes acumulats amb el temps, coses que conviuen sense cap criteri estètic que les unifiqui, és com matar per segon cop un home vital que no parava mai quiet però que, curiosament, es va deixar morir. “No necessitem aquesta casa per recordar-nos del pare”, diuen els germans, i s’ho creuen a mitges.
Un home que torna a ser un nen mentre va morint a trossos
El llibre La ternura de las piedras arrenca amb la cerimònia d’enterrament d’un pulmó. És el pulmó esquerre del pare de Marion Fayolle, un home moribund que, després del pulmó, perd el nas i la boca. Té 48 anys i a la cara ja només li queden els ulls. L’autora relata com el seu pare es transforma en un nen que no parla ni camina i que exigeix una atenció absoluta. Tant ella com el seu germà passen a ser extensions del cos del pare. La llar familiar es veu envaïda per un exèrcit de “soldats blancs” que cuiden el malalt. Un home que abans sempre era a fora i que ara s’ha convertit en el rei de la casa. “Sovint pensàvem que el millor seria fer un cop d’estat, derrocar el poder per no haver de sofrir més la seva autoritat. Però llavors recordàvem que el seu regnat no era més que un engany, que en realitat ja no era capaç de governar la pròpia vida”. La Marion compara el seu pare amb una pedra. La malaltia no l’ha entendrit com ella imaginava, només se l’ha anat menjant a trossets. Fins que el devora del tot.
