Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Per una pàtria que no necessiti banderes

El 1962, Nosaltres, els valencians ,de Joan Fuster, va representar un punt d'inflexió. Amb un sol llibre, tot un poble pràcticament esborrat del mapa, sotmès i silenciat, mostrava la seva capacitat de renéixer. I es posava dempeus no pas amb el galop dels cavalls i el so de la corneta, sinó gràcies al pensament crític.

Fuster burxava en les qüestions més incòmodes per construir "una pàtria que no necessita banderes". El seu concepte de nosaltres era pensat per aglutinar un país fragmentat i comprenia els catalans a seques, i els de sud enllà, i els de les illes, com també -diria- els nouvinguts. La línia de la cultura renaixentista que defensava aquest pensador s'estén des de Verdaguer, passa per Fabra i fins a Espriu i construeix un ferm programa poètic: emmirallar-se en les tradicions més nobles del Vell Continent per esdevenir part d'una Europa millor i contribuir a un món més obert.

Aquest, però, no és només un programa dels poetes, sinó també la línia principal del catalanisme polític. No puc negligir la meva experiència personal. Quan vaig arribar, m'esperaven uns amics amb una enorme pancarta casolana que deia: "Som 6 milions i una eslovena". El lema governamental era sentit al carrer com un gest útil i necessari. Potser perquè he passat vint anys a recer d'aquesta hospitalitat m'entesto a pensar que aquesta és encara la tònica del país i l'aire que s'hi respira per a qui vol ser-ne part.

El treball analític que ha emprès Arnau Pons amb el llibre Escriure després demostra tanmateix que la mirada crítica sobre el concepte de catalanitat és avui imprescindible. Pons ha elaborat una crònica que arrenca el 2006 amb la publicació d'un aforisme burleta sobre l'extermini dels jueus europeus en una revista i es clou amb un llibre acadèmic sobre Miquel Bauçà el 2009.

El fil conductor que uneix les manifestacions de xenofòbia soterrada i pràcticament invisible és certament difícil d'entreveure. A més, la concepció del volum no dóna cap facilitat al lector. Pons exigeix l'atenció filològica. Cal afrontar la lectura amb la paciència detectivesca de resseguir totes les opinions i no saltar-se cap de les "notes llarguíssimes que no caben a peu de pàgina". El volum inclou la reproducció pràcticament completa dels articles periodístics que el 2006 van formar una breu polèmica sobre la banalització de la consciència històrica, centrada en la negació del pes del nazisme. A partir d'aquest conjunt d'opinions, una vintena de veus crítiques des de Catalunya, però també d'altres països europeus, reprèn la qüestió per mostrar-ne tot l'abast: què passa si donem com a bona l'opció de banalitzar les atrocitats?

A manera de conclusió: si el 1962 Fuster esbossava la possibilitat de pensar un país integrador, el 1998 Miquel Bauçà amb El canvi -una mena de diccionari de termes claus que ocupa més de 500 pàgines- instaurava una altra manera de fer: escriure i pensar tal com raja, sense embuts, vocalitzar el ressentiment per les derrotes i concebre Catalunya a partir de l'orgull ferit. A partir d'aquí, el lema de sentir-se català podia ser tota una altra cosa: "Cal occir els enemics, ser intolerants" , hi podem llegir.

"Aquell Pirineu aglutinador" de Maragall, "les múltiples edicions de mossèn Cinto" i "els immensos paquets de literatura sobre l'Empordà" han construït un autoretrat idealitzat de Catalunya, avisava Fuster davant el perill d'oblidar la realitat considerablement més lletja i més complexa de la que dibuixen aquests quadres romàntics. La qüestió, però, cal obrir-la encara una mica més. Jean Bollack es pregunta en aquest context: "Què se'ls ha de demanar, als homes? ¿Que reconeguin la supremacia de l'inhumà?" I aquest és veritablement el nucli del llibre. La violència, en totes les seves formes, es pot afirmar o bé rebutjar. Una opció lluita contra l'altra, i a mi no em costa decidir a quin bàndol inscriure'm. Aquí no es tracta de fer cap catàleg d'imprudències, infàmies i impunitats. Escriure després obre una qüestió veritablement universal: què significa per a nosaltres, ara i aquí, ser humans.

Més continguts de