Llegim 25/06/2016

Un pecat inèdit de Puixkin

'La gabrielíada' d'Aleksandr S. Puixkin. Ed. Cal·lígraf. Traducció i notes d’Helena Vidal. 70 pàg. / 14 €

Xènia Dyakonova
3 min
Un pecat inèdit
 De Puixkin

En una escola russa, on a l’hivern és obligatori canviar-se les sabates per no embrutar el terra amb el calçat de carrer, és fàcil que el conserge increpi un alumne despistat: “Ep, tu, i les sabatilles? Qui les portarà per tu? Puixkin, potser?” No és cap broma: el nom d’Aleksandr Puixkin (1799-1837) és tan present a la vida quotidiana dels russos, i alhora tan sagrat, que es fa servir espontàniament fins i tot per conjurar el dimoni de la desobediència o la deixadesa. A més, des del principi fins al final de l’educació secundària, els estudiants són obligats a llegir, comentar i memoritzar els poemes més diversos d’aquell a qui els professors, elevant la veu amb una èmfasi amenaçadora, anomenen “el sol de la poesia russa” o “el nostre Tot”.

Només hi ha un poema puixkinià que, per no embrutir les castes orelles dels adolescents, no s’estudia mai a les escoles. En el moment de la seva creació i distribució en còpies clandestines, entre el 1821 i el 1828, va ser titllat d’obscè i sacríleg, i denunciat a Nicolau I. Puixkin va evitar el càstig, però va acabar renegant del poema, que no es va publicar a Rússia fins al 1917. La Gabrielíada, publicada ara per primer cop en català, en la versió superba d’Helena Vidal, és una esplèndida fantasia picardiosa, amb espurnes de sensualitat i lirisme, sobre el tema de la immaculada concepció. Al llarg dels 555 versos de l’obra, Maria, retratada com una jove innocent però ansiosa de relacions carnals, és seduïda i desvirgada tres vegades: pel diable, per l’arcàngel Gabriel i per Déu mateix, que la visita sota l’aparença de colom sense saber res dels seus predecessors il·lustres. El poeta deixa clar que el fill de Maria és engendrat per Gabriel, que després continua sent l’amant secret de la, diguem-ne, Verge. Als versos finals, Puixkin, mestre de l’autoironia, s’adreça a l’arcàngel: “Bell Sant que empares els marits banyuts, / agenollat et prego que aleshores / beneeixis també aquest teu devot / i et dignis fer-me el do de la paciència, / que em donis molt de seny, resignació, / un son tranquil i fe en la meva dona, / amor als altres i una casa en pau!”

Aquesta pregària va tenir l’efecte d’un malefici: el 1836 Puixkin, que es creia feliçment casat, va rebre una carta anònima en què se’l nomenava “cavaller i historiògraf de l’orde dels banyuts”. Els autors del missatge -moguts, amb tota probabilitat, per l’enveja de la fama de Puixkin- al·ludien a la relació de l’esposa del poeta amb el militar Georges d’Anthès. Més endavant, quan aquestes acusacions es van tornar insistents i insuportables, Puixkin es va veure forçat a desafiar D’Anthès. En aquell primer moment, però, la reacció del poeta, segons un contemporani aficionat a les improvisacions elegants, va ser la següent: “Aquesta missiva no m’afecta. Si algú se m’acosta per darrere i escup sobre el meu abric, és el meu ajudant de cambra qui ho ha de netejar”. Un altre contemporani li atribueix una frase més crua i més creïble: “Rebre una carta així és com tocar un tros de merda. És fastigós, però un cop t’has rentat les mans, ja no hi penses”. El llenguatge de La Gabrielíada és tan franc i gràfic com això. Sí, és obscè, però cada obscenitat de Puixkin és una obra d’orfebreria; sí, és sacríleg perquè es burla d’un dogma cristià, però en les descripcions de Maria i Gabriel hi ha una tendresa autèntica. Com si el poeta ens parlés d’una parella d’amics i busqués, de bona fe, la nostra complicitat per fer-nos partícips d’una xafarderia deliciosa.

stats