Sovint s’explica que el gerundi de (1) “Va caure fent-se mal” és dolent i el de (2) “Va fer-se mal caient” bo, perquè el de (1) és posterior a (el resultat de) va caure i el de (2) anterior a (la causa de) va fer-se mal, però també podem dir -i és tant o més clar- que fer-se mal no és una manera de caure, i caure sí que és una manera de fer-se mal.Elevant-ho a un pla teòric: que un gerundi ens ha de dir com es realitza l’acció del verb que complementa.

Potser és més abstracte però, un cop assimilat, abasta més gerundis incorrectes: els de posterioritat (o conseqüència) però també els anomenats especificatius: (3) “Una carta informant dels preus”. El gerundi aquí no ens diu com es realitza el verb que complementa, perquè no complementa un verb sinó un nom. Hauríem hagut d’escriure “...que informa dels preus” o bé “...per informar dels preus”.

Ara bé, la cosa es complica bastant més quan el nom complementat pel gerundi és el complement d’un verb. A (4) “Va escriure una carta informant dels preus”, costa dir si informant dels preus complementa només una carta o bé va escriure una carta. De fet, la carta no ens fa falta: (5) “Va escriure informant dels preus”. I, encara que el gerundi no ens diu aquí com escriu sinó què o per a què escriu —i, per tant, potser seria millor (6) “Va escriure (una carta) per informar dels preus”—, la incorrecció de (4) o (5) sembla més tènue que la de (3) o fins i tot que la de (7) “Va rebre una carta informant dels preus”, en què el gerundi ja no ens diu res de va rebre, i no hi comparteix ni tan sols el subjecte.

I la prova que (4) no és tan indiscutiblement incorrecte és que a l’entrada redacció del DIEC2 hi trobem aquest exemple: “Fer una redacció explicant les vacances”, que és una frase igual de clara i potser més àgil que “Fer una redacció que expliqui les vacances”. Abans que algú retiri o canviï l’exemple, crec que seria bo plantejar-se si, en alguns casos, els gerundis especificatius no són una drecera comunicativa que la norma ha de tolerar.