Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

La poesia no porta més que poemes

"M'he buidat i necessito omplir-me" és una imatge sincera que podria ser un vers, no em preguntis de qui. El futbol no és poesia, però ens regala metàfores.

Enfonsa't en la misèria, però no t'hi quedis: afanya't a reaccionar

Ho llegeix una amiga en un contenidor: "La poesia no porta més que poemes". La pintada, en castellà, fa rumiar. Per descomptat: la poesia no cura les malalties del cos, no arregla els mals del món, potser no és la panacea de res. Però hi ha versos que fan miracles. Quan ets a l'abisme (i tard o d'hora tots hi arribem, al límit del límit), un poema et pot ajudar a no tirar-te per la finestra. La poesia ens defensa de la intempèrie. La poesia ens abriga quan estem morts de fred. La poesia serveix de poc, entesos, però la vida sense poemes seria encara més cruel.

Els problemes no s'arreglen si ens els mirem de reüll, des de fora. L'única solució és agafar el bou per les banyes: entrar-hi, afrontar-los, travessar-los. I sortir-ne vius, si pot ser. La poesia (com la ficció, la música, la religió) esdevé una eina imprescindible en estats de crisi emocional. Pots anar tirant amb certa alegria, però si la parella et deixa o t'enamores de la persona equivocada o se't mor un fill o et diagnostiquen un càncer terminal ja cal que tinguis on emparar-te. És cert: la poesia no porta més que poemes. Ni menys que això. Que ja és molt.

Parlant de versos. Fa uns mesos els lectors de l'ARA van triar com a millor vers de la poesia catalana "tot està per fer i tot és possible". Un lema optimista i mobilitzador, però ingenu i fals. Hi ha un altre vers del mateix poema que també és molt conegut i que conté més veritat, em sembla: "Serem allò que vulguem ser". No podem dirigir al cent per cent el cap-on-anem perquè estem sotmesos als capricis dels déus i les hormones, a la fragilitat de la fortuna, a la majoria absoluta del govern de Madrid. Però aquí ningú et regala res. El destí ens l'hem de treballar, i sovint tenim el que ens mereixem. Potser no som culpables ni responsables del que ens passa, però sí que és en part a les nostres mans reaccionar d'una manera o d'una altra, quan ens passa el que ens passa. Davant d'una catàstrofe tenim dret a no saber com actuar, a enfonsar-nos en la misèria, a rendir-nos: d'acord. Però no ens podem permetre el luxe de quedar-nos-hi gaire estona, al fons del pou, si realment aspirem a continuar surant. A continuar sent.

I he entès que demà serà una altra vida, que viuré feliç una mentida

Teatre Coliseum, abans-d'ahir a la nit. Després de demostrar que els encanta parlar entre cançó i cançó (i d'advertir-nos de bon rotllo que no deixaran de fer-ho), Els Amics de les Arts toquen la tercera peça del concert: Ciència-ficció . La lletra parla d'una empresa japonesa que té un prototip de màquina capaç d'esborrar-te els records. El narrador s'hi sotmet per poder oblidar les males passades que li ha fet la parella i tornar-la a estimar: "I he entès que demà/ serà una altra vida/ que viuré feliç/ una mentida/ però per perdonar-te/ calia arribar aquí".

La cançó avança i jo em quedo pensant en els records, que sempre punxen. Ho diu Vicenç Villatoro a propòsit de Mallorca: "És, per a mi, un paisatge ple de records. De bons i de dolents, dels que fan mal perquè ja no tornaran i dels que fan mal perquè voldries que no hi fossin. Tots punxen". Villatoro escriu això (i la clava, crec) en una de les cartes adreçades a Francesc Torralba i recopilades en un llibre que no em cansaria mai de recomanar: Amb Déu o sense , editat per Fragmenta.

Que no ens esborrin els records, per més mal que facin

Sí, tots els records fan mal. Els que endolcim a través de la nostàlgia i els que ens impedeixen respirar només de pensar-hi. Ara bé, digueu-me masoquista: que no ens els esborrin, o els acabarem confonent amb els somnis. Per cert, i ja em perdonareu el salt: que un mal dia els somnis s'acabin no vol dir que hàgim d'abaratir-los. Gràcies, Pep.

Més continguts de