Dels imperatius de la promoció no se’n salven ni els Nobel
“M’entusiasma més que cap altra cosa la intimitat de l’escriptura, i això explica per què no vaig als festivals literaris i, sempre que puc, defujo les entrevistes, encara que les proves indiquin el contrari. Hi ha vegades, normalment de nit, en què penso que tant de bo no hagués concedit ni una sola entrevista”. Ho confessa David Cornwell, més conegut pel pseudònim John le Carré, a les memòries Volar en cercles (Edicions 62/Planeta).
Dels imperatius de la promoció no se’n salven ni els escriptors més consagrats. Quan compto que he tingut la sort d’entrevistar de tu a tu tres premis Nobel de literatura -i que he compartit rodes de premsa amb cinc Nobel més-, dono gràcies als déus del mercat pel fet que tothom hagi de passar per l’adreçador de les gires llibresques. Tret dels qui fan realitat els desitjos nocturns de Le Carré i opten per amagar-se a la manera de Salinger.
Els escriptors acaben farts dels periodistes que els entrevisten
Sempre he sospitat que els escriptors que se sotmeten a entrevistes en cadena acaben fastiguejats dels periodistes culturals. John le Carré explica que el 1965 va anar a contracor a la Fira de Frankfurt i que allà va protagonitzar una marató d’interrogatoris. “Tip del so de la meva pròpia veu -i d’haver d’anar passant d’un periodista estranger a l’altre com una mercaderia-, em vaig retirar a la meva suite del Frankfurter Hof per quedar-m’hi ben emmurriat”. Es confirma que sí, en efecte: hi ha autors -un, almenys- que acaben fins al capdamunt dels entrevistadors. (Un truc és demanar la primera entrevista del dia: és quan l’entrevistat té un discurs menys fet i menys temptacions d’assassinar periodistes.)
Segons Le Carré, sotmetre’s al joc de les entrevistes “pot destruir el talent amb la mateixa rapidesa que el promociona”. Diu que ha conegut com a mínim un escriptor que, després d’un any de promocionar la seva obra arreu del món, se sent buit de creativitat. A part d’aquest risc de buidar-se del tot, a ell les entrevistes li resulten poc agradables. “Totes són atabaladores, la majoria són avorrides i algunes són directament horribles, sobretot si l’entrevistador és un compatriota teu”. Ja sol passar: els de casa consideren que ha triomfat més del que es mereix.
“Els periodistes estrangers són per contra sobris, diligents, s’han llegit el teu llibre de dalt a baix i se saben el teu catàleg editorial millor que tu mateix”.
Els autors de masses també treballen amb el llenguatge
La veritat és que si t’has llegit el llibre de dalt a baix i coneixes l’autor que tens al davant, ell ho nota. I quan la conversa flueix, és més fàcil arrossegar els entrevistats a fora del discurs que se saben de memòria. Durant un sopar, Stephen King va demanar a Amy Tan si hi havia cap pregunta que no li haguessin fet mai en una roda de premsa. La novel·lista s’ho va rumiar molt abans de respondre: “No em pregunten mai res sobre el llenguatge”.
Aleshores Stephen King va pensar que a ell tampoc li feien mai aquesta pregunta. “A un DeLillo, un Updike o un Styron, sí, però no als novel·listes de gran públic -observa el mestre de la novel·la de terror-. Llàstima, perquè a la plebs també ens interessa l’idioma, encara que sigui d’una forma més humil, i sentim autèntica passió per l’art i l’ofici d’explicar històries per escrit”.
Després d’aquell sopar revelador, Stephen King va decidir escriure un llibre sobre escriure, que en espanyol es va titular Mientras escribo (Plaza&Janés). I el va dedicar a Amy Tam, perquè li havia fet veure que valia la pena escriure’l.
