Aquest inèdit de Claude Lévi-Strauss (1908- 2009) conté unes conferències que l'antropòleg belga pronuncià a Tòquio a finals dels 80. Aprofitant que parla davant d'una cultura "diferent", intenta relativitzar algunes qüestions que a Occident sempre hem donat per descomptades i que, precisament ara, hauríem de començar a posar entre nombrosos interrogants. Una d'aquestes qüestions és la idea del progrés, entès com "una cursa sense fi cap a més productivitat". El cicle viciós consum/producció, la conseqüència del qual són les grans aglomeracions urbanes, acaba produint, diu, "una burocràcia invasora que tendeix a parasitar i a paralitzar el cos social". I llegir-ho en aquests moments, i dit per algú que va néixer a Brussel·les, després d'assabentar-me pel diari que els funcionaris comunitaris han escrit 150.000 folis (!) de recomanacions econòmiques al països membres, provoca un estrany neguit. El progrés és una idea purament occidental, i l'única cosa que manifesta, des del punt de vista antropològic, és una incapacitat per viure en perfecta simbiosi amb els recursos naturals. Però sobretot acaba provocant una ideologia que no veu res més enllà de la pura idea de progrés, incapaç de pensar que abans que aquest suposat progrés arribés a terres "primitives", aquestes també tenien les seves maneres de ser feliços, segons estils de vida i sistemes de valors propis.
Una conseqüència directa d'aquesta idea va ser l'evolucionisme, que durant molt de temps va dominar el pensament occidental i que "constitueix així un intent de reduir la diversitat de les cultures, tot fingint reconèixer-la plenament". Les distintes societats no són estadis o etapes d'un desenvolupament únic, una idea que ens ha permès durant molt de temps de parlar de cultures "avançades" en contrast amb les "endarrerides". Els viatgers occidentals que trobaven l'Edat Mitjana a Orient o l'Edat de Pedra entre els indígenes de Nova Guinea no veien que una obra de la subtilesa i profunditat psicològica dels Genji monogatari , escrita al segle XI al Japó, no tindria equivalent europeu fins al segle XVIII (diu ell, jo ho deixaria en el XVII).
Per a Lévi-Strauss l'antropologia és sobretot una ciència de la cultura: des de l'objectivitat i la totalitat pretén observar les cultures en si mateixes sense idees apriorístiques -sense mesurar els cranis ni els nassos-, i per això ha d'intentar veure les cultures alienes com si fossin la pròpia, i la pròpia com si fos aliena. Només així podrà comprendre l'amplitud del fenomen humà i veurà que el que moltes vegades prenem per supersticions no són més que creences i pràctiques que pretenen preservar els recursos naturals en un entorn complex.
Podem aprendre moltes lliçons d'aquest llibre prim en extensió i monumental en saviesa, només recomanable per a aquells que no vulguin abandonar les seves neurones a les rutines del pensament prefabricat.
