Barcelona.Sens dubte, la mitomania és un deliri perillós; i el mitòman, un encegat fetitxista que es deixa arrossegar pels seus ídols amb una barreja d'adoració i mimesi malaltissa. No són pocs els escriptors que n'han donat fe amb la seva ploma. Un dels dos lladres convictes de la història que Faulkner intercala entre els capítols de Les palmeres salvatges explica que va preparar el seu gran cop llegint novel·les de gènere, com si els casos que s'hi narren fossin exemples d'un manual formatiu. Es cremava les parpelles estudiant els errors comuns dels delinqüents de sèrie B, i tramava així la seva estratègia per al crim perfecte. Quan comença la novel·la, el personatge ja està condemnat a complir cadena perpètua al Mississipí.

Faulkner explica que les autoritats el van enxampar abans que allargués la mà i que passava els dies al penitenciari culpant ja no les forces de l'ordre i la justícia, sinó les bestieses que havia arribat a llegir. Irritablement escarmentat, es retreia haver-se-les cregut totes, com un idiota.

Nick Hornby va tornar a aterrar a les llibreries fa unes setmanes, amb la novel·la Juliet, naked , editada aquí per Empúries. Tucker Crowe és una antiga glòria del rock, en altres temps, "un poeta com Dylan o Keats", diu Hornby. Ara, un músic agònic, una estrella retirada, abandonada i oblidada, que ha perdut la identitat i els diners. Viu completament dependent dels estalvis de la seva enèsima dona, Cat, mare de Jackson, el seu fill més jove. Ja només el recorden un parell de nostàlgics en algun blog d'internet: admiradors incondicionals o, com diu l'autor, "crowòlegs".

Hornby és el gran creador del mitòman contemporani. L'arquetip del Duncan de Juliet, naked , un professor d'institut, crowòleg de mena i fanàtic de les sèries de la HBO -obsessionat per ensenyar The wire als seus alumnes-. O el del Rob Fleming d' Alta fidelitat , que, com qui fa una lliçó de cuina, ens explica com gravar una cinta de casset per a una noia -l'equivalent a una declaració d'amor convencional-. Tots dos són adolescents ingenus que s'agafen les primeres lectures al peu de la lletra. Com el lladre de Faulkner. O com el gran personatge de Dostoievski, el Raskòlnikov de Crim i càstig , que actua dominat pels llibres que devorava quan era estudiant.

Admiradors de Dickens "Jo no sóc un mitòman -es justifica Hornby-, però reconec que els tinc certa simpatia. Per això són tan recurrents en els meus llibres". Aquesta és la sang que corre per les venes de Tucker Crowe. En el seu cas, l'admiració -més aviat sincera resignació- és per a Alfred Mantalini, el desvagat i mandrós marit de la barretera de Nicholas Nickleby , de Dickens: un gigoló que viu a càrrec de la seva dona, una Cat explotada, arruïnada i expropiada mentre el seu marit saliva darrere el cul de la germana de Nicholas, Kate Nickleby.

"Dickens és molt important per a la novel·la. Per començar, perquè era un home molt intel·ligent i actiu que se sentia incapaç de perdre un segon del seu temps. I la meva obra tracta precisament d'això: la pèrdua de temps; l'energia que Crowe no té", exlica Hornby. Fa uns mesos, Neus Canyelles va publicar La novel·la de Dickens , la història d'una noia, criada òrfena, que de petita es va fer un tip de llegir Grans esperances , buscant un contraplà en el pobre Pip. Com Crowe, una amant de Dickens, tot i que en la línia dels personatges virtuosos. Ella demostra que la mitomania, per si mateixa, no és tan dolenta. Només cal vigilar qui es mitifica.