Publicitat
Publicitat

Jaume Cabré, Jonathan Franzen i Michel Houellebecq estaran d'actualitat al setembre gràcies a les seves noves novel·les, ambicioses, genials i molt esperades

Una 'rentrée' literària de gran impacte

Com cada any, la rentrée literària combinarà pesos pesants i sorpreses volàtils que aconseguiran una repercussió inesperada. A la tardor tornaran tres tòtems que un gruix important de lectors ja trobaven a faltar. És el cas de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), un dels escriptors més venuts i traduïts de les lletres catalanes, que no publicava novel·la des que el 2004 va donar a conèixer Les veus del Pamano ; amb Jo confesso (Proa) trenca un silenci editorial que alguns començaven a trobar massa llarg, sobretot després que Les veus del Pamano es convertís, poc després de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, en un fenomen de vendes que ja ha superat els 450.000 exemplars en alemany i els 100.000 en català.

El nord-americà Jonathan Franzen (Western Springs, 1959) encara s'ha fet pregar més: Llibertat (Columna), novel·la que supera les 800 pàgines, va aparèixer el 2010, nou anys després que Les correccions .

Michel Houellebecq (Illa de la Reunió, 1956), conegut pel gran públic des de Les partícules elementals (1998), és lleugerament diferent: després de l'acollida poc entusiasta de La possibilitat d'una illa (2005), els lectors esperen retrobar-se, a El mapa i el territori (Empúries / Anagrama, 2011), amb el Houellebecq que es va esfumar després de Plataforma (2001).

L'hora de la confessió

Mentre esperem que el dia 1 de setembre arribi a les llibreries, de Jo confesso només n'han transcendit dos detalls. El primer és l'extensió, que arriba al miler de pàgines. El segon és la sinopsi de la coberta posterior: "Si la botiga d'antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d'aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d'aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d'algú que ha estimat de manera incondicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident". Cabré va començar a escriure Jo confesso un any abans de publicar Les veus del Pamano . Hi ha invertit vuit anys sencers.

La mort de l'autor

El 1968, el semiòleg Roland Barthes (1915-1980) va publicar l'article La mort de l'autor , on defensava que el fins llavors omnipotent i singular escriptor havia de cedir part dels seus privilegis als lectors, que reescriuen els textos gràcies a la interpretació que en fan. "El naixement del lector ha de tenir una víctima: l'autor", argumentava Barthes. Després de llegir El mapa i el territori , de Michel Houellebecq, sembla que l'escriptor s'hagi pres les consideracions de Barthes al peu de la lletra. La seva última novel·la reflexiona sobre el paper de l'art en la societat contemporània. Jed Martin, el personatge principal del llibre -criatura introvertida i amb una vida interior poc recomanable-, aconsegueix, gràcies a les seves teles, rèdits econòmics importants i unanimitat per part de la crítica. No passa el mateix amb Houellebecq, que apareix amb nom i cognoms com a secundari del llibre: Martin li demana el text de presentació per al catàleg de la primera retrospectiva de la seva obra. El Houellebecq personatge és fràgil i està anímicament arruïnat.

A mitja novel·la, el postulat de Barthes pren rellevància: més d'un lector devorarà la segona meitat d' El mapa i el territori amb ulls detectivescos i l'estratègia li servirà de ben poca cosa. Guanyadora del premi Goncourt 2010, la cinquena novel·la de Houellebecq, ha rebut elogis de la premsa francesa, potser condicionada pel que ha pogut llegir al llibre, que conté els moments més escabrosos de tota la trajectòria de l'escriptor.

Més reals que tu

ALlibertat , en canvi, no hi ha gaires detalls sagnants, ni polèmica, sinó un tractat de com és la vida del segle XXI a Occident viscuda per uns personatges que podríem ser nosaltres mateixos. El dramaturg David Hare, no debades, ha dit d'aquesta novel·la que té "uns personatges que són més reals que un mateix". I és que Walter i Patty Berglund, amb l'apèndix del rocker Richard Katz, ens semblaran cosins germans. Un triangle amorós que ens farà repassar els últims 50 anys d'història personal i col·lectiva, amb especial èmfasi en els anys de George W. Bush a la Casa Blanca (2000-2008), tot i que aquí el que importarà serà més la petita història que la gran.

Franzen ha agafat el vestit de Balzac i Tolstoi per demostrar que les grans històries s'escriuen des de baix. Sembla haver agafat al peu de la lletra el principi d' Anna Karènina , en què Tolstoi diu: "Totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç és infeliç a la seva manera". El sexe, l'esport, la música dels últims 30 anys i el compromís són els grans temes que manega Franzen. Llibertat va ser la novel·la de la temporada passada al món anglosaxó. I aquí presentarà batalla al nostre tòtem Jaume Cabré. Reserveu-les ja!

Més continguts de