No és casualitat que Mort d’un guia de riu, la primera novel·la de l’australià Richard Flanagan (1961), apareguda originàriament el 1994 i ben traduïda al català per Josefina Caball, s’obri amb una cita de William Blake i una altra de Rainer Maria Rilke. L’obra de Flanagan -autor que va guanyar l’últim premi Man Booker amb The Narrow Road to the Deep North - comparteix amb els dos poetes la passió imaginativa i la reivindicació d’un cert panteisme espiritual per aprofundir en el coneixement de la realitat. En el seu cas, de la dura realitat australiana, aquí explorada i recreada a partir d’un entramat magmàtic d’històries i de personatges que es desenvolupen i evolucionen enmig d’una atmosfera al·lucinada i atàvica. No som lluny de Faulkner ni dels seus deixebles més avançats, un Porcel o un García Márquez, per a qui el passat és tan viu com el present.
Una única escena, que s’allarga des de la primera pàgina fins a l’última, serveix de nucli argumental a partir del qual va desplegant-se tota la novel·la. El protagonista, Aljaz Cosini, guia de riu, s’està ofegant, “encallat entre roques submergides”, sota un salt d’aigua del riu Franklin. No sabem com hi ha anat a parar, només que el riu li obre sobrenaturalment els sentits i que la dramàtica situació l’aboca a una llarga epifania, a una mena d’omnisciència visionària en què no tan sols recorda escenes viscudes per ell sinó que també s’assabenta de coses viscudes pels seus avantpassats, que ningú no li va explicar mai. Emulant la força imparable de les aigües que l’estan ofegant, la novel·la de Flanagan emprèn un tumultuós recorregut per la genealogia familiar de Cosini. Al cor d’aquesta genealogia, s’hi sent “el relat terrible de l’ànima” d’Austràlia. L’adjectiu “terrible”, aquí, és important.
Contradiccions, secrets i brutalitats
És curiós constatar les similituds entre l’experiència col·lectiva australiana i la nord-americana, concretament la relació plena d’ombres que uns i altres mantenen tant amb la naturalesa que els acull com amb la pròpia història. En la novel·la de Flanagan, igual com en moltes novel·les nord-americanes, la naturalesa bella i omnipotent genera fascinació, però també mala consciència -per totes les destruccions i extincions que li ha infligit l’home- i un terror reverencial. De la mateixa manera, si els EUA tenen dos pecats capitals enterrats sota els seus fonaments -l’etnocidi dels indígenes americans i l’esclavisme-, Austràlia té el pecat de l’etnocidi dels aborígens i la doble vergonya d’haver estat fundada com una colònia penal i d’haver-se sostingut durant dècades sobre una estructura social cruelment racista i classista, en què els descendents dels colons lliures acaparaven tots els privilegis, els descendents de convictes feien la viu-viu i els que tenien “sang aborigen” estaven a baix de tot de la piràmide. La família de l’Aljaz Cosini és, en aquest sentit, paradigmàtica, perquè encarna, des dels orígens de l’estirp a principis del segle XIX, totes les contradiccions, secrets i brutalitats sorgides d’aquesta realitat violenta i injusta.
Escrita en una prosa que ocasionalment s’encomana de l’exuberància asfixiant de la selva pluvial de Tasmània, Mort d’un guia de riu té una estructura tan folgada que sembla capaç d’absorbir-ho tot, des de continus salts en el temps fins a una galeria de personatges molt populosa. Això l’enriqueix d’una manera notable, però també li dóna un caràcter arbitrari i la carrega amb alguns episodis prescindibles. En última instància, però, la novel·la s’imposa com un poderós diluvi de revelacions sobre la vida i la mort, tan incontrolables com un parell de rius furiosos.
