Publicitat
Publicitat

El sabater i els follets

Un dels contes dels germans Grimm que més fascina els nens és el del sabater que rep la visita nocturna d'uns follets diminuts que cusen cuir, arreglen soles i enllustren sabates. El sabater, que està al límit de la pobresa, veu com de manera prodigiosa els clients no paren d'augmentar i treu el ventre de pena. Més o menys la solució que necessitaria, ara com ara, el senyor De Guindos per aplacar els misteriosos mercats financers o la còlera de la presidenta Aguirre. Llàstima que els follets no existeixin. O sí? Hi ha motius per sospitar que una banda malèfica de follets portuguesos han rescatat un original perdut entre els arxius polsegosos d'una editorial. Més concretament, el manuscrit d'una novel·la enviada l'any 1953 per un aspirant a escriptor anomenat José Saramago (Azinhaga, 1922-Lanzarote, 2010). La història sembla que és verídica: a la dècada dels 50, no era tan estrany que un escriptor enviés un original i no se'n quedés cap còpia. Tampoc seria la primera vegada que un manuscrit acaba mal arxivat. El que no és tan habitual és que l'autor acabi rebent el premi Nobel de literatura.

Sigui com sigui, aquí tenim Claraboia , la història explicada tantes vegades, i que sempre funciona, de la convivència entre els veïns d'una escala. Matrimonis mal avinguts, habitacions rellogades per arribar a final de mes, filles de divuit anys que només porten problemes a pares poc flexibles, tietes i nebodes que s'estimen més del que volen reconèixer, portes que peten i ulls que espien per finestres mal ajustades: la vida al celobert. Una novel·la d'estructura clàssica, amb un capítol dedicat a cada família del bloc de pisos, i una trama que va entrelligant-se fins a tancar-se completament.

El millor són els retrats perfectes d'escenes quotidianes, amb una capacitat de crear atmosferes amb quatre frases que és la d'un autèntic escriptor: dones llegint novel·les (Saramago ho aprofita per citar algunes de les seves dèries, com José María Eça de Queirós o Fíodor M. Dostoievski), un matrimoni gran sopant a casa o el primer dia de llibertat d'un marit abandonat, que pot consistir en un simple passeig i un sopar reconfortant. El pitjor, l'afany de transcendència que es percep entre línies i, a vegades, dins de les línies mateixes. Si sabéssim que l'obra posterior de Saramago ha anat per altres camins, diríem que és un pecat de joventut, d'escriptor principiant que vol impressionar, però no és el cas: de fet, una de les característiques que el defineixen, aquesta mena de retòrica messiànica de línia tova, aflora en els diàlegs entre el duet de personatges que porten el pes de la novel·la, un sabater vell (sense follets) i l'hoste jove que té de rellogat a casa: uns diàlegs sobre el futur de la humanitat i la possibilitat que sigui redimida per l'amor que faran les delícies dels lectors avesats al premi Nobel portuguès.

El conte dels germans Grimm acaba de manera alliçonadora: el sabater i la dona, agraïts de mena, cusen uns vestits i sabates a la mida dels follets, que van estranyament nus de cap a peus. Ells, eixerits com són, se'ls enfunden i ja no tornen mai més. Ai, si els editors i les vídues portuguesos sabessin cosir, potser els follets no haurien furgat tant entre els arxius...

Més continguts de