¿Un tema tabú és per defecte un tema d’interès periodístic?

Ho hauria de ser. Igual que altres causes de mort rellevants per a la societat, com el càncer o els accidents de trànsit. La primera causa de mort no natural no pot ser un tabú. El suïcidi requereix molt més treball periodístic.

La teva psiquiatra, Rosa Sender, diu que tota persona amb dos dits de front ha pensat alguna vegada en el suïcidi.

És una exageració, evidentment, que vol relativitzar el sentiment de culpa i raresa de pensar: “Per què tinc aquesta angoixa? Per què de vegades em costa tant trobar motivacions a la vida?” Són preguntes naturals en l’ésser humà, que és una bèstia que pensa i a qui, un cop superades les necessitats bàsiques, se li’n pot anar el cap. L’ansietat és una cosa terrible, i la pateix entre un 20% i un 30% de la població.

El suïcidi és fruit d’una malaltia?

El 60% dels suïcidis vénen d’una depressió, però també pot ser conseqüència d’alteracions mentals com l’esquizofrènia, la neurosi, un trastorn bipolar... El suïcida és algú que entra en el costat fosc de la vida: surts del teu jo i perds la consciència. No és veritat que la crisi hagi fet augmentar els suïcidis. Els provoquen canvis molt dràstics: quan tens molta pressió perquè estàs triomfant molt o quan estàs en el moment més baix de la teva vida.

El fil conductor de La sombra del ombú és una investigació sobre un suïcidi que vas presenciar d’un noi que no coneixies de res. En Manuel es va penjar al pati del col·legi Sant Ignasi dels jesuïtes de Sarrià.

És el més rocambolesc i bèstia que he viscut mai. Era com una pel·lícula de Fellini: 200 persones de classe alta barcelonina esperant la graduació dels seus plançons, apareix un home que ningú coneix de res i es penja al jardí. Que aquell cos estigués allà dues hores, que molta gent el veiés nu, el que deien, com ho justificaven, com es va seguir amb l’acte... em va semblar tan punyent que vaig voler saber qui era el noi, i sobretot investigar com la societat reacciona davant el suïcidi.

Tu has viscut en primera persona un episodi pròxim al suïcidi.

No necessito reviure allò, perquè el plantejament existencial el tinc cada dia i tinc atacs d’ansietat regularment. Ho tinc molt present i sé que, si m’hi acosto, m’he de medicar i fer teràpia. Però el llibre no és teràpia, ni el lector ho passarà malament. Hi ha voluntat d’anàlisi periodística juntament amb la influència de referents com Limónov, d’Emmanuel Carrère.

T’atreveixes a escarbar en la intimitat d’una família que no ho vol.

Vaig ser extraordinàriament pesat i perseverant però, tot i que vaig anar a la seva ciutat, a l’Argentina, no vaig arribar a trucar al timbre de casa seva. Al final, ho vaig deixar estar perquè sé que aquesta gent pateix molt, però em sap greu. Per sort, altres familiars de suïcides m’obren les portes, potser perquè estaven més preparats. Jo he arribat a la conclusió, potser egoista, que aquest noi va voler enviar un missatge. L’arbre, els jesuïtes, el públic... tot té un sentit i ho trobo un fenomen sociològic.

On et poses el límit de ser explícit? Saber què fa un suïcida al metro, si es tira o seu al túnel d’esquena al tren, posa els pèls de punta.

Els experts no es posen d’acord, però jo crec que existeix l’efecte imitació, i per això els mitjans no poden explicar cas per cas. Cal anar molt amb compte amb les paraules. Jo no he descrit l’atractiu del suïcidi: intento relatar-ne asèpticament el risc. El glamur per la mort només passa quan estàs molt fotut i és una trampa, és fictici.

Abordes el tema des de molts angles: amb casos de famosos i anònims, cites d’escriptors i experts, hi ha fonts reals i literàries. Quin era el teu objectiu?

Fer un viatge periodístic acompanyant les víctimes de suïcidi, juntament amb una voluntat de conscienciació. Estic convençut que no tots els lectors han viscut un assassinat però molts hauran viscut un suïcidi de prop. La taxa a Catalunya és de 6,7 suïcidis per cada 100.000 habitants. I hi ha un suïcidi consumat per cada 20 intents. Això també et marca.

¿S’ha d’acceptar el suïcidi com una decisió personal en una societat cada vegada més individualitzada?

Edgar Morin vaticina molt bé el dret individual definitiu. Tot i això, crec que la mort per suïcidi se segueix veient igual que en el neolític. Al cap i a la fi, som individualistes però volem estar vinculats al grup, sigui amb Twitter o Snapchat, i un suïcidi es continua veient com un fracàs col·lectiu. És cert, però, que fins i tot la concepció de la religió està canviant. Mikel de Viana, un jesuïta de la Universitat de Deusto, explica que el suïcidi ja no es percep com entrar a l’infern, sinó com sortir-ne.

Hi ha molts tipus de suïcidis, i no tots estan mal vistos.

El dolor físic és més fàcil d’entendre i de simpatitzar-hi que el psicològic. Però jo els entenc tots dos, potser perquè com el Manuel jo també he tingut 30 anys, amb una depressió molt greu i m’he volgut matar.

En el teu cas l’entorn va ser crucial per sortir-te’n. Però si el suïcidi ocorre, la culpa és el que queda.

La culpa és pitjor que el mort. El trauma dels supervivents i descendents s’ha d’abordar com una emergència sanitària. Hi ha gent destrossada. M’encantaria que ho superessin. Evidentment que un suïcida deixa pistes però no hem vingut al món ensenyats i no ho pots controlar tot. El tabú afecta tot l’entorn i, si no s’enderroca, les persones no evolucionen i les generacions posteriors queden marcades.