HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim 12/03/2016

El tacte del món

i
Eva Piquer
3 min
El tacte  del món

Mans que toquen, mans que senten, mans que parlen

“Si fóssiu cecs i sords i poguéssiu xocar la mà del senyor Jefferson, hi veuríeu un rostre amable i sentiríeu una veu diferent de totes les que coneixeu. La mà de Mark Twain és plena d’extravagàncies, d’humor i de gràcia, i quan l’encaixes, la gràcia es converteix en afabilitat i simpatia”.

Si fóssim cecs i sords, miraríem i escoltaríem el món amb les mans. I atribuiríem a les mans dels altres qualitats morals. Així ho justificava Helen Keller: “Llegeixo que una cara és forta, amable; que denota paciència, intel·ligència; que és bonica, dolça, noble, vella. ¿No tinc jo el mateix dret que vosaltres quan descriviu el que veieu a utilitzar aquestes paraules quan descric el que sento en el tacte?”

Helen Keller va néixer en un poblet d’Alabama el 1880. Quan era una criatura d’un any i mig va patir unes febres que la van deixar cega, sorda i muda, incapaç de comunicar-se amb l’entorn. Fins que, quan tenia set anys, l’educadora Anne Sullivan -que també patia una discapacitat visual- li va abocar un gerro d’aigua a les mans i, tot seguit, li va lletrejar al palmell la paraula aigua. Allò la va despertar. Els progressos van ser espectaculars: deu setmanes després havia après l’alfabet i es podia comunicar amb la mestra i amb els pares. La Helen va aprendre a parlar a partir de les vibracions del coll i el moviment dels llavis. Es va graduar a l’escola secundària i es va llicenciar amb honors a la universitat. Va escriure llibres i articles i es va erigir en activista destacada a favor de les llibertats civils i en defensa de les persones discapacitades. La seva història de superació va donar peu a l’obra de teatre El miracle d’Anna Sullivan, de William Gibson, i a la pel·lícula del mateix títol, dirigida per Arthur Penn el 1962.

L’única antena per sortir de l’aïllament i la foscor

Viena Edicions ha publicat ara El món on visc, de Helen Keller, traduït per Dolors Udina. Segons l’enyorat neuròleg Oliver Sacks, aquest llibre és el més càlid, íntim i bonic de tots els que va escriure Keller. És sens dubte un llibre fascinant, que acosta els lectors vidents a una percepció pràcticament desconeguda de la realitat. “És en el tacte on es troben tot l’amor i la intel·ligència”, afirma l’autora. I ens agafa de la mà per mostrar-nos un univers on la mà ho és tot. “Tots els actes de la meva vida giren al voltant de la mà com a pivot -explica Keller-. És la mà la que em lliga al món dels homes i les dones. També és la mà l’antena que em permet sortir de l’aïllament i la foscor. Quan la mà d’una altra persona va deixar caure una simple paraula dins la meva amb un lleuger moviment dels dits, va començar la comprensió, la joia i la plenitud de la meva vida”.

La Helen alimenta la ment amb objectes tangibles. Diu que el paradís s’assoleix a través del tacte, un sentit que enganya menys que la vista. Quan llegeix les mans alienes no hi veu prediccions futures, però hi copsa amb precisió personalitats presents: “La mà no només és tan fàcil de reconèixer com la cara, sinó que revela els seus secrets amb més franquesa i inconsciència”.

La necessitat i el plaer de recuperar la vida manual

En algun moment d’això que en diem evolució vam oblidar el poder de les mans, però sembla que les estem tornant a valorar. Aquest món que cau a trossos potser només l’arreglarem de manera artesanal, fent coses que tinguin sentit. El periodista Adam Martín reivindica la vida manual en el llibre Mans (Pòrtic). Sosté que fer servir les mans de nou ens ajudaria a reconciliar-nos amb la nostra natura. I qui sap si descobriríem l’orgasme tàctil que tan bé coneixia Helen Keller.

stats