Quan Ernest Hemingway deia que "la paperera és el primer moble a l'estudi de l'escriptor", donava una visió perfeccionista i un pèl negativa del fet literari, que sembla que es redueixi a corregir i estripar, però també feia explícit que no cal tenir por de l'error, que és important tenir-lo present per poder guanyar-li la batalla.
La fortuna, força recent a casa nostra, de les escoles d'escriptura ha crescut en paral·lel a la dessacralització del fet d'escriure. Cada vegada hi ha més aspirants a escriptors que necessiten socialitzar les seves creacions. En els últims cinc anys, l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès s'ha convertit en un dels laboratoris amb més oferta i més demanda. "L'any 2006 vam superar per primera vegada els 1.000 alumnes -explica Jordi Muñoz, que juntament amb Pau Pérez dirigeix l'Escola d'Escriptura-. El més impressionant va ser que en només un any vam doblar l'alumnat: si l'any 2005 teníem 600 matriculats, el 2006 vam arribar als 1.200".
A partir de llavors, els aspirants a escriptor han seguit creixent fins a superar la xifra dels 1.700 alumnes. "Als Estats Units i al Canadà l'escriptura creativa està integrada a la universitat -afegeix Pau Pérez-. Aquí encara no hem aconseguit el reconeixement acadèmic, però de moment som l'escola d'escriptura més gran d'Europa".
Polir l'estil i culminar projectes
Tot i haver pràcticament triplicat els alumnes en cinc anys i haver ampliat l'oferta de cursos fins a la vuitantena, l'Escola d'Escriptura segueix apostant pels grups petits amb la voluntat d'oferir una atenció tan personalitzada com els sigui possible. "De la mateixa manera que es pot aprendre a tocar un instrument o a fer pel·lícules, hi ha una part d'eines, tècniques i metodologies d'escriptura que creiem que es poden ensenyar i aprendre. La majoria de professors són escriptors, però tots segueixen una mateixa planificació i metodologia", argumenta Muñoz.
La diversitat d'alumnes que passen per les aules del quart pis de l'Ateneu Barcelonès és cada vegada més evident. "Hi ha des d'adolescents de 15 anys fins a jubilats que freguen els 80 anys -diu Pérez-, i cadascun té les seves aspiracions i ve d'experiències molt diferents, no només vivencials, sinó també laborals". Jordi Losantos Sistach (44 anys) va apuntar-se a l'Escola d'Escriptura poc després que l'empresa tèxtil en què treballava de cap d'operacions li comuniqués que tancava. "Va ser una manera d'evadir-me del procés d'acomiadament i també una bona opció per matar temps morts -diu-. Sempre m'havia agradat llegir i tenia curiositat per saber què hi havia a l'altra banda". Fa un any i mig que Losantos estudia narrativa amb la idea d'acabar-ne traient una novel·la i un recull de contes. Abans d'això, ha escrit una novel·la infantil, Leo, el camaleó daltònic , que s'ha emportat els 15.000 euros de l'últim premi El Vaixell de Vapor. "El camaleó em servia per explicar algú que té punts de vista que contrasten amb l'opinió general", diu Losantos, que al principi pensava que aquest tema donava per a un assaig i va acabar explorant el camp infantil influït per la seva germana, que es dedica a la il·lustració.
Roser Solà (65 anys) va arribar a l'Escola d'Escriptura després de jubilar-se. "M'he dedicat a la recerca científica energètica: la meva especialitat era l'estudi del risc de sistemes complexos -fa memòria-. La vida és una successió de reptes que t'obliguen a abandonar altres projectes. Jo sempre havia volgut escriure, i quan em vaig apuntar a narrativa ho vaig fer per treballar en les meves memòries. Volia deixar alguna cosa als fills o als néts..." Però després de familiaritzar-se amb les diferents tècniques narratives, va canviar d'idea. "He recuperat el gust per la ficció, que pot arribar a ser meravellosa. Vull començar una novel·la aviat", diu.
Professors amb idees
A l'Escola d'Escriptura hi trobem escriptors que fan de professors -cas de Flavia Company, Josep Pedrals, Ricard Ruiz Garzón i Robert-Juan Cantavella- i també un percentatge important d'alumnes professors que volen provar sort en terres literàries. És el cas de Sergio Martín Jiménez (31 anys), que ensenya llengua i literatura castellana a Sant Feliu de Llobregat. "Fa tres anys que treballo en una novel·la, i els cursos de narrativa m'han ajudat a polir l'estil i a aconseguir eines per tirar-la endavant. El fet de poder compartir aula amb alumnes que tenen estils i projectes molt diversos és molt important i un gran estímul", assegura.
Isabel Ortega Rión (53 anys), professora de llengua catalana a Cornellà, fa onze anys que va tastar l'Escola d'Escriptura, i des de llavors hi ha fet sis cursos. "Em vaig especialitzar en poesia perquè sempre n'havia escrit, tot i que mai m'havia atrevit a ensenyar-la -diu-. L'Ateneu és com l'antiga àgora, et permet trobar-te amb persones molt diferents que tenen les mateixes inquietuds que tu". Ortega no només s'ha atrevit a recitar en públic, aquests últims anys, sinó que ha publicat tres poemaris: Enfilall (Cossetània, 2002), Runa plena (Arola, 2004) i Nòmada (Cossetània, 2009).
Tant si és perquè volen omplir temps morts o perquè s'han jubilat com si és perquè volen enriquir o complementar la seva feina, els alumnes de les escoles d'escriptura comparteixen vocació, que en cap cas té com a meta la notorietat comercial.
