28/03/2015

Qui tingués avui un Josep Maria Ainaud

2 min
Qui tingués avui un Josep Maria Ainaud

L’últim cop que vaig veure en Josep Maria Ainaud (1925-2012) va ser a l’Ateneu Barcelonès, uns anys abans que morís. Ja estava mig cec. Conservava, però, l’ànim, la bonhomia i la memòria enciclopèdica. No l’havia abandonat aquell esperit educador i de concòrdia que li venia de família, posat en el seu cas al servei de la divulgació de la història del país. Sense proposar-s’ho, des de l’activisme cultural i polític, des dels mons llibresc i mediàtic, va convertir-se durant dècades en l’ànima antisectària i humanista del nacionalisme català. La seva paraula sàvia i ponderada va seduir molta gent, entre els quals m’incloc.

Aquest és l’Ainaud que he retrobat a la biografia que li dedica Josep Lluís Martín, publicada per Base. S’hi recull tot el que va fer, que és molt. El llibre, més un catàleg de fets i cites que un text literari, mostra la seva condició d’home de conviccions fermes i alhora d’home pont (contra la confusió de molta gent, una cosa no està renyida amb l’altra). L’Ainaud en va donar testimoni tota la vida. Resulta simptomàtic comprovar, per exemple, com els principals caps de llista a les primeres eleccions al Parlament (1980) eren tots bons amics seus: Jordi Pujol (CiU), Josep Benet (PSUC), Joan Reventós (PSC), Anton Cañellas (Centristes) i Heribert Barrera (ERC). Amb tots havia col·laborat estretament en l’antifranquisme. L’amistat més antiga, i molt sòlida, era amb Reventós, amb qui va estudiar a l’Instituto Menéndez y Pelayo (antiga Blanquera), en una promoció en què també hi havia Oriol Bohigas -igualment íntims-. A Benet i Cañellas els va conèixer a les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans a partir del 1942. Amb Benet va treballar colze a colze el 1947 en els actes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, primer acte públic i massiu d’afirmació catalanista durant la dictadura. Aquí va ser on també va conèixer Jordi Pujol, amb qui, curiosament, tot i acabar militant al seu costat, va mantenir algunes diferències rellevants, ja en l’època d’Enciclopèdia Catalana i després. (Potser per això Pujol no el va fer conseller de Cultura: Ainaud era un esperit massa lliure i transversal.) Amb Barrera, des dels anys 60, va coincidir en nombroses plataformes i entitats.

La coincidència amb tots ells, i amb molta altra gent, era fàcil. Perquè Ainaud, amb una capacitat immensa de treball, era arreu. No va parar mai. Advocat de formació, escriptor d’història per vocació i editor per professió, el seu activisme cívic i polític, amb més vocació de servei que de partit, va donar molt de si. Com li va dir un dia Tarradellas, “vós no sereu un bon polític perquè no teniu ambició ni paciència”. Generós i clarivident, la seva ambició, certament, era una altra: cultural, pedagògica i de país, no de poder. La mena d’ambició que serveix per construir de debò una societat. Qui tingués avui uns quants Ainauds!

stats