Publicitat
Publicitat

Quan la trinxera no és una metàfora

La distància fa que sovint la misèria, la ignorància, l'estupidesa i la covardia puguin passar per folklorisme, autenticitat, veracitat i valentia. Aquesta distorsió de la realitat s'accentua quan s'hi sumen el temps i els interessos. D'aquí ve la importància que, de tant en tant, algú bandegi els eufemismes per recordar-nos el sentit primigeni de les coses.

La Primera Guerra Mundial, com totes les guerres, ha quedat sovint simplificada a una sèrie de clixés, reduïda a una mena de pròleg menor del gran conflicte posterior. L'acceleració dels temps moderns ha arraconat així un enfrontament que en el seu moment va merèixer ser batejat com la Gran Guerra. Van quedar al seu darrere els cadàvers dels grans imperis centrals, va incloure la Revolució Russa, va originar el moviment pacifista i va plantar la llavor de les grans ideologies excloents, va evidenciar les debilitats de les metròpolis europees i va suposar l'aparició dels americans en el gran tauler mundial.

En definitiva, va ser una guerra que va començar al segle XIX i va acabar al segle XX. No només perquè es va passar de la cavalleria, els uniformes acolorits i les formacions tancades als tancs, l'aviació, les metralladores i la guerra química, sinó perquè la barbàrie viscuda a les trinxeres difícilment podia deixar indiferents els supervivents. Després d'aquesta experiència, la vida ja no es podia encarar de la mateixa manera.

El novel·lista Edlef Köppen i l'historiador Thomas Weber ens relaten precisament dues experiències personals, bàsicament al front oest, de dos soldats germànics homònims. Malgrat els 80 anys que separen les dues obres, les dues aproximacions resulten sorprenentment coincidents més enllà dels noms dels protagonistes: el voluntari Adolf Reisiger en el primer cas i el futur dictador Adolf Hitler en el segon.

Köppen basteix el seu relat a partir de la vivència directa com a soldat alemany. El llibre no es redueix, però, a traslladar de manera més o menys novel·lesca un catàleg de vivències, sinó que a través del relat denuncia l'absurditat de la guerra. Amb una estètica absolutament moderna, amb apartats de gran interès construïts amb un collage de textos en què es barregen anuncis d'època amb fragments de diaris o documents classificats, l'autor aconsegueix integrar-nos plenament en el caos de la batalla, en la tensió de l'espera i en els creixents dubtes del protagonista. La conclusió d'Edlef Köppen no pot ser més contundent: l'heroi, quan no sorgeix de la malaltia, és sovint fill de la sort i de la inconsciència. Perquè qui té consciència o qui arriba a ella a través de la reflexió s'adona que la guerra és un error, el pitjor de tots. Davant d'aquest raonament i malgrat l'èxit que la novel·la va tenir en el seu moment, no sorprèn que els nazis la prohibissin i que el mateix autor fos desplaçat com a editor.

La lectura des d'avui esdevé encara més frapant a la llum de la recerca feta per Weber sobre la curta carrera militar d'Adolf Hitler. I és que el relat difós -i fins ara acceptat com a cert- sobre la seva experiència bèl·lica se'ns apareix com una pura invenció feta amb posterioritat per donar coherència al seu pensament i actuació polítiques, i maquillar un currículum, des de qualsevol punt de vista, escàs.

Llegint en paral·lel els dos llibres, sembla com si Hitler hagués assumit com a pròpies unes experiències que en realitat corresponien a Adolf Reisiger. D'aquesta manera, els dos homònims acaben compartint una mateixa ficció, però amb una conclusió diametralment oposada. Mentre que el voluntari alemany denuncia l'horror de la guerra i, com molts de la seva generació, es decanta cap a un discurs d'arrel pacifista, l'austríac derivarà cap a l'altre extrem. Per Hitler, només la guerra pot vèncer la guerra, malgrat la paradoxa que en totes dues guerres, ell personalment serà lluny del front.

Més continguts de