Aquest és un llibre curiosíssim escrit per un autor pràcticament desconegut que va morir l’any 1931, Joan Crespi. L’any 1930, molt malalt, havia estat a punt de guanyar un premi literari que li va arrabassar Xavier Benguerel, però el llibre, una novel·la popular d’aventures sobre les vivències d’un català a la Xina dels anys vint, es va publicar igualment i avui el recupera Males Herbes. Sembla que Joan Crespi no havia trepitjat mai el continent asiàtic, ni falta que li feia. En va tenir prou amb llegir Jules Verne i veure pel·lícules sobre aquella terra llunyana i misteriosa per bastir una història farcida de persecucions, romanticisme i misteri que satisfés la curiositat dels lectors catalans de l’època, àvids de saber què passava al país de la gent amb els ulls ametllats.
Hi ha un motiu que ja justifica la lectura del llibre: el vocabulari i les expressions, típiques del català dels anys vint que els editors han decidit no corregir. La decisió és discutible, perquè hi ha construccions que avui només poden ser considerades incorrectes, però té l’avantatge de fer-nos redescobrir paraules com traüt (tragí) o fornal (forn gros). El més original de tot, però, i la veritable raó per la qual val la pena llegir avui el llibre, és el tractament que fa del concepte de turisme exòtic : aquella set de país radicalment diferent que es veu frustrada en baixar de l’avió després d’un vol de quinze o vint hores i descobrir que el primer cafè que podem fer és en un Starbucks.
Ni rastre de pagodes
Adaptat als anys vint, això és el que li passa a Joan Garriga, el protagonista de La ciutat de la por, quan arriba a Canton i no hi troba ni rastre de pagodes, mags amb bigotis llargs, pagesos amb barrets punxeguts o dones amb els peus diminuts: la Xina tradicional està sent escombrada pel progrés que ve d’Occident i el Joan s’avorreix profundament voltant pels restaurants i hotels occidentalitzats. Per sort, coneix un anglès romàntic, Mister Lawrence, el qual li fa allò tan antic de muntar-li una broma. El Joan, que s’ho empassa tot, viu una aventura apassionant que inclou un taüt de doble fons, traficants d’opi, una casa misteriosa amb passadissos subterranis i una masmorra on passa una nit envoltat de rates pestilents, però al final s’adona que “la Xina de la llegenda i de les estampes policromades ha mort”, com li explica Mister Lawrence, i que ja no val la pena viatjar més. ¿Oi que això no sona tan estrany en ple segle XXI?
