L'any 2001 l'analista de Goldman Sachs Jim O'Neill va utilitzar el terme BRIC per destacar quatre grans països, el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina, que emergien com a nous motors de l’economia global. Representaven llavors el 16% del PIB mundial. Sud-àfrica es va incorporar al grup l’abril del 2011, a iniciativa de la Xina. Quinze anys després, els BRICS representen el 45% de la població i el 30% del PIB global. Han acostat posicions en matèria de cooperació econòmica i solidaritat Sud-Sud, i han impulsat una reforma de les institucions financeres com l’FMI i el Banc Mundial. La Xina, la segona economia mundial amb una ferma vocació de convertir-se en una superpotència, va liderar i va donar un suport financer clau als BRICS.Noves estructures de cooperació econòmica

La crisi financera que va arrencar als EUA el 2008 i després va colpejar la zona euro, encara convalescent, va acabar afectant la majoria dels països emergents i en vies de desenvolupament. Els BRICS van reaccionar reforçant els seus nexes financers i comercials. Un exemple és la signatura d’acords currency swaps entre els seus bancs centrals per facilitar les transaccions comercials utilitzant les seves respectives monedes sense la necessitat d’adquirir dòlars o terceres divises i així reduir costos financers i reforçar el comerç intra-BRICS. El juliol del 2014 es va decidir constituir el Nou Banc de Desenvolupament (NDB) per cofinançar projectes de desenvolupament i infraestructures amb un capital inicial de 50.000 milions de dòlars, 10.000 milions aportats per cada membre. La nova banca BRICS amb seu a Xangai i un centre regional a Sud-àfrica compta també amb un fons de reserva de divises (NDR) de 100.000 milions de dòlars. La part més important, 41.000 milions, l’aporta la Xina. Aquest mateix país va constituir el 2015 el Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures (AIIB), amb seu a Pequín, en el qual participen com a fundadors els altres quatre països BRICS.

Les noves institucions i instruments financers ofereixen a Pequín un marc per canalitzar el comerç exterior i les inversions xineses i, de retruc, impulsar la internacionalització de l’ús del iuan, en detriment del dòlar, l’euro i el ien, com a moneda de referència en les transaccions financeres amb els països emergents. La Xina juga una carta política: els seus préstecs, a diferència dels del Banc Mundial, no es condicionen al fet que els receptors apliquin polítiques lligades al respecte als drets humans. Pequín s’excusa en el principi de la no intromissió en els afers interns dels estats.

Contrapès al sistema Bretton Woods

Els BRICS van llançar un desafiament directe al Banc Mundial i l’FMI, que no reflecteixen la realitat actual de l’economia mundial en un ordre polític multipolar. És urgent reformar un sistema encarcarat constituït fa 72 anys a la Conferència de Bretton Woods. La seva reforma va ser paralitzada pel Congrés dels EUA fins que Barack Obama va aconseguir desbloquejar-ne una part: la decisió de l’FMI d’incloure el iuan a la cistella de monedes de reserva que conformen els Drets Especials de Gir (DEG) que serà operativa l’1 d’octubre. Un augment de la representació i coresponsabilitat dels països emergents en les institucions financeres repercutirà en una millor cooperació i governança global..

Un grup massa heterogeni

Entre els BRICS coexisteixen interessos geoestratègics, polítics, econòmics i comercials diversos i fins i tot contraposats. I el lideratge de Pequín provoca recels en els altres socis. Les relacions econòmiques són asimètriques i desequilibrades en favor de la Xina, que té un superàvit comercial i inversor amb tots ells. La cooperació mútua no exclou que els cinc socis es vegin com a competidors en el nou ordre econòmic. És el cas de les complexes relacions entre Pequín i Nova Delhi, enrarides per les latents disputes territorials a la frontera de l'Himalaia.

Integren els BRICS uns països amb sistemes polítics que reconeixen un marc de pluralisme i llibertats públiques (Índia, Brasil i Sud-àfrica) i uns d’autoritaris o poc democràtics (Xina i Rússia). I amb diferents nivells de desenvolupament: el PIB de la Xina és el triple del del Brasil, quatre cops el de l’Índia i Rússia i setze el de Sud-àfrica. Hi ha disparitats en les rendes per càpita: a Rússia és el doble que a la Xina, que alhora és quatre cops superior al de l’Índia. Les disparitats demogràfiques són evidents. A més, la Xina té la borsa de reserves de divises (3,23 bilions de dòlars) més important, mentre que les del Brasil i Rússia s’estan fonent. Però tots afronten desigualtats territorials i socials, i ocupen uns endarrerits llocs -Brasil (75), Rússia (50), Índia (130), Xina (90) i Sud-àfrica (116) entre 186 estats- en l’índex de desenvolupament humà del PNUD 2015.

Amb la desacceleració econòmica mundial els prometedors BRICS, a excepció de l’Índia, van entrar en una etapa d’incerteses i turbulències financeres. Ja no són les locomotores d’abans. La Xina viu una complexa etapa de transició del seu model econòmic tot i que es preveu que creixi entorn del 6,5% l’any 2016. Les perspectives són ombrívoles per al Brasil i Rússia, sumides en una recessió agreujada per la corrupció institucional. Les seves economies, després de caure un 3,8% i 3,7% el 2015 respectivament, podrien recaure un 3% i un 2% el 2016. Sud-àfrica es va desaccelerar fins al 0,7% el 2015 i preveu créixer menys d’un 1% el 2016. Els tres països, molt dependents de la demanda xinesa, no van impulsar les reformes estructurals necessàries per modernitzar i diversificar les seves economies. Ara la caiguda dels ingressos de les exportacions ha desequilibrat els pressupostos i ha disparat l’endeutament en dòlars. Els BRICS hauran de fer les reformes estructurals pendents i aviat hauran de competir amb altres economies emergents del Sud-est Asiàtic i l’Amèrica Llatina. Però la cooperació amb la Xina continuarà sent clau.