EL CENTRE DE PODER A EUROPA ha virat radicalment els últims anys. Brussel·les ha deixat de ser el punt neuràlgic de la UE i Berlín li ha agafat el relleu. Allà, a la seu de la cancelleria alemanya, és on ara sona el telèfon vermell que reclamava l’exsecretari d’Estat dels EUA, Henry Kissinger, per quan havia de trucar a Europa. Volent-ho o no, vint-i-cinc anys després de la reunificació, Alemanya lidera la UE. Justament, la fusió de les Repúbliques federal i democràtica alemanya va sorprendre l’Europa dels 12 en ple debat sobre la creació d’una moneda única. Es diu que el president francès, François Mitterrand, va assumir el preu de la reunificació a canvi que el canceller alemany, Helmut Kohl, acceptés la defunció del totpoderós marc alemany. El pacte va tirar endavant. I, amb ell, l’euro. Ara, vint-i-cinc anys després, la cruesa de la crisi econòmica ha deixat al descobert les imperfeccions d’un sistema monetari sense unió política. I el remei alemany de l’austeritat, per contenir la via d’aigua que engolia l’euro, ha fet saltar pels aires els principis de solidaritat -i confiança- sobre els quals s’aixeca la construcció europea.

“Quan la unió monetària va ser dissenyada, molts alemanys van témer que podia esdevenir un projecte liderat per França que impulsaria polítiques antigermàniques. No calia que es preocupessin tant. La debilitat de França, el rol minvant de la Comissió Europea, la introversió del Regne Unit i la fortalesa de l’economia alemanya han deixat Berlín al càrrec d’Euopa”, reflexiona l’analista Charles Grant, director del Centre per a la Reforma Europea. Alemanya lidera, sobretot, per la deixadesa dels altres: “És la incompetència llargament prolongada dels principals socis de la UE per adaptar-se als reptes de la globalització el que ha portat a un lideratge alemany per incompareixença del contrari”, diu Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet a la UPF.

La personificació del lideratge alemany a la UE recau els últims anys en la cancellera Angela Merkel. El seu poder absolut a Europa ha quedat il·lustrat en portades com la que fa dos anys li va dedicar el setmanari The Economist : “Una dona per governar-los a tots”, amb les capitals europees als seus peus. Però el seu estil és objecte de controvèrsia. El sociòleg alemany Ulrich Beck va ajuntar el seu nom amb el de Maquiavel per fabricar l’acrònim “Merkiavel”. “Molts veuen en Merkel la reina d’Europa a qui ningú no ha coronat. Quan un es pregunta com ha aconseguit exactament la cancellera el seu poder, ens hem de remetre a un tret característic de la seva conducta: la seva tendència a la inacció, a l’encara no, al més endavant; a vacil·lar”, va escriure Beck a Una Europa alemana.

AMB LA REUNIFICACIÓ, Alemaya va abandonar la perifèria per situar-se al centre d’Europa i aquesta posició al cor del Vell Continent es va consolidar amb l’ampliació de la UE al centre i l’est. “La reunificació va estar inserida en la perspectiva d’una Europa unida. I encara perdura en el pensament polític alemany la idea que un poder més gran de Berlín a la UE ha d’anar acompanyat d’un aprofundiment de la construcció europea. Encara que ara és el moment ideal”, assegura Barbara Lippert, directora del think tank alemany SWP, que ha estat aquesta setmana al Cidob. La crisi de l’euro, la guerra a Ucraïna, la possible sortida del Regne Unit de la UE o la crisi de refugiats han tensat un model de lideratge basat en el consens i la mediació, “sempre a la recerca d’aliats”, segons Lippert, que posa com a exemple l’acord nuclear amb l’Iran com la manera de fer les coses segons la mentalitat alemanya. “Fins ara Alemanya era molt reticent a ensenyar les dents, però ara això està canviant i el rol i el compromís en l’escena internacional del país està creixent”, conclou Lippert.