| Traducció: ALBA FERNÁNDEZ CANDIALEL GRÀFIC, AMPLIAT EN PDF
A LEIPZIGER TOR, LA GENT cada vegada dedica més espai a les zones verdes, les flors i les patates. En aquest barri obrer de Dessau-Rosslau, una ciutat a l’est d’Alemanya, s’han enderrocat tants blocs d’edificis prefabricats dels anys cinquanta que les plantes reben tota la llum i la pluja que necessiten. I els urbanistes municipals volen fer el mateix amb altres edificis de la ciutat. Alguns blocs d’apartaments estan mig buits i les plantes s’estan menjant una escola abandonada: és molt probable que construccions com aquestes també acabin a terra substituïdes per camps.
Avui dia diverses ciutats arreu del món han de fer front al ràpid creixement de la seva població. En canvi, el gran repte de Dessau-Rosslau és lluitar contra el descens del nombre d’habitants: la població s’ha reduït fins a 81.500 persones, 10.000 menys que l’any 2007. I tant les autoritats de la ciutat com els seus habitants saben que aquesta tendència es mantindrà.
La situació de Dessau-Rosslau és cada vegada més freqüent. Segons les Nacions Unides, entre el 1950 i el 1955 només deu de les conurbacions més importants del món van perdre habitants. Les xifres demogràfiques van seguir una tendència creixent al llarg de les dècades següents, abans de fer un salt durant els noranta, després que la caiguda del règim comunista a Europa i Rússia provoqués una immensa onada migratòria. Avui dia només un centenar de conurbacions arreu del planeta mantenen una tendència demogràfica decreixent, però aquesta dada pot fer perdre de vista el veritable declivi urbanístic de les metròpolis. En molts països les ciutats més grans i amb una economia diversificada creixen en detriment de les ciutats més petites, que l’ONU no té en compte a l’hora de fer els seus recomptes. A Alemanya hi ha 107 ciutats autònomes i la previsió és que, d’aquestes, una seixantena minvin durant els pròxims cinc anys. Malgrat això, la majoria de les ciutats més grans experimentaran un creixement en el futur.
Als pols postindustrials de l’Oest Mitjà dels Estats Units, a l’Europa de l’Est i al nord d’Anglaterra hi ha ciutats que viuen un descens demogràfic, però aquest és un fenomen eminentment asiàtic. Al Japó, 20 ciutats amb més de 300.000 habitants cada una han anat perdent població del 2005 al 2010. Les dues principals ciutats de Corea del Sud, Busan i Seül, estan perdent habitants. I fins i tot en països amb un ritme d’urbanització trepidant com la Xina i l’Índia hi ha ciutats que llangueixen. Segons els càlculs de l’ONU, l’any 2008 una de cada deu ciutats emergents experimentava una tendència demogràfica decreixent. L’única part del món on no hi ha ciutats que perdin habitants és a l’Àfrica subsahariana, però això també canviarà.
Una ciutat pot perdre part de la seva població sense adonar-se’n. Fins i tot podria haver de construir més habitatges, ja que a molts països cada vegada hi ha més gent que viu sola. Ara bé, aquesta tendència demogràfica negativa és perjudicial, sobretot si la població envelleix alhora que disminueix. A mesura que les fàbriques i les cases s’abandonen, l’economia local cau en picat, com és el cas de Detroit, que des del 1950 ha perdut més de la meitat de la seva població.
LA PÈRDUA DE POBLACIÓ A LES CIUTATSés deguda a dos processos que sovint es produeixen alhora. El primer és la migració de les persones, ja sigui entre ciutats de diferents països, entre ciutats d’un mateix país, o bé d’una ciutat a un barri residencial dels afores. El motiu sol ser el declivi industrial. La metròpoli de Khulna, una ciutat de més d’un milió d’habitants a Bangla Desh, s’ha reduït alhora que la seva indústria també disminuïa. Middlesbrough, a Anglaterra, encara no s’ha recuperat de la pèrdua de la seva indústria de construcció naval. En molts casos els treballadors no marxen gaire lluny. Al voltant de Detroit han aparegut nombroses ciutats residencials que disposen d’una bona economia; de fet, la població total de l’àrea metropolitana no ha variat gaire en les últimes dècades. Probablement la població que Seül ha perdut s’ha desplaçat a la ciutat d’Incheon, una aerotròpoli (una ciutat que desenvolupa la seva economia al voltant d’un aeroport pròxim) en alça a 48 km de la capital sud-coreana.
La segona causa és el canvi en les tendències demogràfiques. L’esperança de vida cada vegada és més gran però quan un país està àmpliament urbanitzat la població de les ciutats tendeix a disminuir si no poden compensar-ho amb els naixements o la immigració. El Japó i Rússia ja no poden contrarestar la demografia negativa, i Corea del Sud aviat serà incapaç de mantenir el creixement poblacional. Les dones japoneses tenen 1,4 fills de mitjana i, tot i que la població sud-coreana és més jove, la mitjana és d’1,2 fills per cada dona. Cap país vol una immigració massiva. Les ciutats més riques d’aquests països només podran créixer si absorbeixen habitants d’altres ciutats més pobres. Ara bé, a mesura que la població disminueix arreu, cada vegada es fa més evident que les ciutats d’un mateix país juguen a una mena de joc de les cadires demogràfic, competint per una població cada vegada més petita. Ben aviat, la Xina també haurà de fer front a aquest problema: les Nacions Unides calculen que la població urbana xinesa començarà a disminuir a partir de l’any 2050.
Els equips de demolició també han entrat en acció en algunes de les ciutats més empobrides del Japó i de l’Oest Mitjà dels Estats Units, on aquest procés rep el nom de right-sizing (redimensionament). Pittsburgh, una ciutat industrial en declivi, ha enderrocat alegrement cases i fàbriques, sobretot les edificacions que hi havia a la riba del riu, i les ha substituït per àmplies zones verdes.
UNA DE LES ESTRATÈGIES MÉS HABITUALS per combatre la pèrdua de població és intentar revertir-la atraient habitants de ciutats en creixement cap a ciutats que s’estan encongint. El govern japonès pretén crear 300.000 llocs de treball als afores de les ciutats més grans i vol aconseguir-ho, en part, convencent les empreses perquè marxin de Tòquio i s’instal·lin en altres llocs. Un altre objectiu del govern nipó és intentar reduir la xifra de gent jove que cada any es trasllada a la capital, perquè considera que la vida a la gran ciutat propicia que aquests joves no tinguin descendència. Segons l’economista Tatsuo Hatta, totes aquestes suposicions són errònies. Hatta assegura que els joves se senten atrets per l’economia creixent de Tòquio, una capital orientada als serveis, però que aquests mateixos joves marxen de la capital quan volen tenir fills. També opina que el Japó hauria de promoure un sistema de finançament públic per assegurar l’assistència a la tercera edat, com als Estats Units. Això faria que les ciutats i els municipis més petits poguessin competir per atreure jubilats. Arreu del món hi ha moltes ciutats que és més probable que en un futur pròxim perdin habitants que no pas edificis. Fer una planificació urbanística pensant en poblacions decreixents és com admetre que la gent no tornarà i alhora implica reconèixer el fracàs de la mateixa planificació. Però aferrar-se al passat pot suposar un fracàs encara pitjor. Les ciutats sorgeixen i desapareixen, sovint més d’una vegada, i cada vegada que ho fan canvien de forma. Això forma part de la seva màgia.
