“L’ACORD NUCLEAR ÉS L’ÚNICA ESPERANÇA que tenim per millorar la nostra qualitat de vida. Així no podem seguir. Què faré quan, després de llicenciar-me, no trobi feina? ¿Marxar, com fan milers de joves cada any?” La Marian, estudiant de medicina, expressa en veu alta l’interrogant que pesa sobre la consciència de centenars de milers de joves iranians, que en acabar els estudis superiors han de triar entre seguir al costat de les seves famílies o deixar enrere la terra que estimen per trobar a l’estranger les oportunitats que els nega el seu país.

El preacord en matèria nuclear assolit el 2 d’abril a Lausana pel G5+1 (els Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia, la Xina i Alemanya) pretén assegurar que Teheran no tindrà capacitat de construir la bomba atòmica. Aquest compromís ha alimentat l’esperança d’una societat que pateix des de fa anys els efectes d’un embargament que ha provocat un greu deteriorament econòmic. Des que el 2002 van ser descobertes instal·lacions nuclears que la República Islàmica mantenia ocultes, els Estats Units, la Unió Europea i les Nacions Unides acusen Teheran d’estar maquinant per fabricar la bomba atòmica. Aquesta sospita mai s’ha pogut demostrar, però ha sigut suficient perquè Occident imposi a l’Iran restriccions a la compra d’armes i tecnologia nuclear, a l’exportació de gas i petroli, la congelació de divises i el bloqueig internacional del seu sistema financer. Unes sancions que els últims anys han disparat les xifres d’atur i la inflació fins al 40% però que no han servit en cap cas per fer posar de genolls el règim, que ha mantingut, i fins i tot incrementat, les reserves d’urani durant els períodes més durs de l’embargament.

Però malgrat la ineficàcia de les sancions per aturar el programa nuclear de l’Iran, l’economia interna fa anys que es dessagna, mentre els barrils de petroli s’acumulen a l’interior del país perquè no tenen sortida als mercats internacionals. Una situació difícil que el cap de l’executiu, el moderat Hassan Rouhani, va prometre revertir el 2013 quan va ser elegit president. Així, malgrat seguir sota el càstig d’Occident, l’Iran ha sigut capaç de reduir en només dos anys la inflació en vint punts, i ha rebaixat la taxa d’atur fins al 14%, segons dades oficials del govern. Aquesta millora, tot i ser insuficient, demostra la pèssima gestió duta a terme per l’anterior govern, liderat per l’ultraconservador Mahmud Ahmadinejad, però també posa en relleu la capacitat de supervivència d’una nació que fa anys que ha après a viure unida en l’adversitat.

L’absoluta dependència del petroli sumada a un sistema públic ineficient i sobredimensionat, incapaç d’estimular la iniciativa privada -en gran part, a causa de l’embargament-, han minvat les expectatives d’una generació sobradament preparada, que anhela uns altres estàndards de vida.

En aquest context, si l’acord nuclear es materialitza abans del 30 de juny, assistirem a un acostament sense precedents entre l’Iran i els Estats Units, i molt probablement al preludi de canvis decisius pel que fa a les relacions geoestratègiques al Pròxim Orient. “El principal enemic de l’acord és Israel, que tem que el pacte obri la porta a futurs acords regionals entre Washington i Teheran que minvin la seva influència a la regió i potenciïn l’hegemonia de l’Iran”, declara a l’ARA el professor de relacions internacionals de la Universitat de Teheran Foad Izadi. La República Islàmica no tolerarà mai cap interferència a la seva política interna -si no ho ha permès durant 35 anys, tampoc ho farà a partir d’ara- però no està disposada a allargar gaire temps la situació d’aïllament econòmic que pateix. Per aquest motiu, des que fa dotze anys van començar les hostilitats pel programa atòmic, les possibilitats reals d’arribar a un acord definitiu són més altes que mai. “Això és perquè per primer cop ens trobem a l’Iran amb un govern disposat a tancar d’una vegada per totes el dossier nuclear i, als EUA, un president conscient dels desastres que han significat les guerres a l’Iraq i l’Afganistan i, per tant, més partidari del diàleg que de la guerra”, ressalta Foad Izadi. Aquesta conjuntura explicaria per què ara i no abans la diplomàcia ha arribat tan lluny. El fet que l’Iran lluiti actualment a l’Iraq contra l’Estat Islàmic podria conferir-li en el futur un posicionament estratègic més a prop de Washington.

Des que el 1979 una revolució popular va propiciar l’establiment de la República Islàmica, les classes dirigents iranianes han alimentat una ferotge hostilitat cap als Estats Units, a qui acusen d’intentar derrocar el règim teocràtic dels aiatol·làs per imposar un govern “titella”, com als països àrabs. Però aquesta retòrica antiamericana fa temps que no convenç una població en què la meitat dels seus 80 milions d’habitants tenen menys de 30 anys. Aquest descontentament generalitzat i creixent a dins del país ha empès el règim a donar suport a les negociacions amb el G5+1. El govern iranià és conscient que si la situació econòmica no millora a curt termini, el malestar d’una generació que no ha viscut la revolució i, per tant, no empatitza amb els seus principis podria amenaçar la solidesa del mateix règim. I aquesta és la principal empresa de l’actual govern, exitós fins ara amb la política exterior però amb moltes assignatures pendents en política interna.

L’actual president iranià, Hassan Rouhani, es va guanyar l’electorat i el suport dels candidats reformistes que, per desavinences amb el règim, van quedar exclosos de les urnes. Aquest mul·là moderat va prometre més llibertat d’expressió, menys censura a internet, més drets per a les dones i una millora de la situació econòmica.

Però si bé els iranians coincideixen a assenyalar que l’etapa anterior forma part del passat, encara queda un llarg tram per recórrer. “Amb l’anterior govern la repressió era més gran, gairebé totes les dones anàvem sempre de negre, les camises fins als genolls o més avall. A la universitat es controlava el que els professors explicaven a classe i alguns rectors volien separar els estudiants per sexes”, comenta una noia, que creu que “ara l’ambient és més relaxat, però no n’hi ha prou”. La censura a internet encara és present i la majoria de les xarxes socials estan prohibides, si bé els iranians esquiven els filtres amb sistemes anticensura i es connecten amb el món molt més que els seus veïns àrabs. El país té la taxa d’universitaris més alta del Pròxim Orient i el 60% dels estudiants són dones, tot i que la seva presència al mercat laboral no arriba al 15%.

TÍMIDES REFORMES. Conscient d’aquesta punyent realitat, el govern intenta dur a terme reformes per potenciar el rol de la dona a la societat, afavorir la llibertat d’expressió i mantenir la religió allunyada de la política. Recentment, Rouhani es dirigia al cos policial per advertir-lo que la seva funció no és la de preservar l’islam, sinó la de garantir la seguretat de la població. Declaracions com aquesta encenen els clergues més conservadors, que sovint acusen Rouhani d’anar contra la religió. D’aquesta manera, en la complexa jerarquia de poder de la República Islàmica, el president s’enfronta molt sovint a la majoria conservadora del Parlament, que sempre que pot veta les propostes reformistes de l’executiu. Actualment, la cambra debat una llei dirigida a afavorir la natalitat mitjançant la supressió de les mesures contraceptives i el desmantellament dels programes de planificació familiar. Els principals diaris conservadors mostren eslògans que asseguren que més fills és igual a més felicitat. “Si eliminen els anticonceptius i l’avortament està prohibit, és evident que naixeran més nadons, però cal que millori l’economia perquè les famílies els puguin mantenir”, expressa la Naixmeh, per a qui tenir un fill no forma part dels seus plans perquè no podria alimentar-lo. D’altra banda, el govern ha anunciat recentment que permetrà a les dones assistir als partits de voleibol, però manté la prohibició als estadis de futbol. També ha anunciat el pròxim nomenament de la primera dona ambaixadora des del 1979. Canvis significatius per a una teocràcia incapaç d’aplacar el neguit d’una població que reclama signes d’obertura.

L’analista polític Mohammad Ali Kadivar declarava recentment al diari reformista Shargh : “No totes les demandes fetes pels reformistes s’han complert. No s’han alliberat els presos polítics i els líders del Moviment Verd -que van encapçalar les protestes al carrer el 2009 per unes eleccions que consideraven fraudulentes- segueixen sota arrest domiciliari, però almenys si envies una carta de queixa al president no t’arresten”. En aquest context, si s’assoleix l’acord amb les potències nuclears, les autoritats iranianes hauran de gestionar el nou escenari econòmic i regional perquè la població en surti beneficiada. Així ho explicava a l’ARA un periodista del portal Opendemocracy: “L’acord serà positiu sempre que vagi acompanyat de millores socials, més drets laborals, llibertat política i de premsa”. Els iranians així ho esperen i el govern no hauria de decebre’ls aquesta vegada.