Diumenge Planeta 18/07/2015

L’economia s’encomana d’optimisme i mira endavant

França ha superat la crisi amb menys dificultats que els seus socis europeus. Ara s'està vivint més una crisi social que no pas econòmica

Philippe Saman / Henry De Laguérie / Josep Ramoneda
7 min
La Torre Eiffel

L’economia s’encomana d’optimisme i mira endavant

AQUESTES ÚLTIMES SETMANES, la tramitació de la llei Macron, la crisi grega i els atacs terroristes han fet que França torni a recobrar protagonisme en el panorama internacional i que els seus polítics estiguin a la portada de molts diaris.

Des de l’exterior sembla que França ha recuperat empenta i dinamisme. Però com ho viuen des de dins els ciutadans francesos? Al país la sensació no és la mateixa, més aviat es veuen les coses amb un cert pessimisme. Malgrat que els indicadors macroeconòmics indiquen una millora de l’economia, hi ha una sensació generalitzada de derrotisme, fins i tot entre els mateixos empresaris, i cada vegada es té menys confiança en el futur econòmic del país. Podríem dir que, en els últims temps, a França s’està vivint més una crisi social que no pas econòmica.

L’estat del benestar és un bé molt assumit pels francesos, i fins i tot es diu que l’estat “mima” massa els seus ciutadans. Aquest acomodament i l’excessiva regulació existent a l’hora de desenvolupar negocis dificulten l’entrada dels joves en el mercat de treball, i creen un escenari amb pocs incentius per als cada vegada més escassos emprenedors. Amb la intenció de corregir aquest dèficit, França ha impulsat diferents projectes per ajudar les noves empreses en el seu desenvolupament. Un d’aquests projectes, que va ser molt ben rebut en l’últim Mobile World Congress celebrat a Barcelona el març passat, és La French Tech, adreçat a les empreses tecnològiques. Es tracta de reivindicar el paper destacat de França i dels francesos en aquest sector tan dinàmic i que serà un dels eixos del futur de la nostra societat.

L’economia francesa ha sigut en els últims anys un dels principals motors econòmics a tot Europa. Mentre la majoria dels seus socis comunitaris entraven en recessió, França mantenia una taxa de creixement que mai ha arribat a ser negativa i que ha permès superar la crisi amb menys dificultats que molts altres estats. Potser aquest és el motiu pel qual les reformes a França s’han fet esperar i s’han començat a aplicar tard.

Ara que la recuperació econòmica sembla que comença a ser una realitat, el país gal ha iniciat diferents reformes per canviar de marxa i accelerar cap al creixement, amb l’objectiu de guanyar en competitivitat i de generar llocs de treball. Aquestes reformes, iniciades potser més per necessitat que no pas per convicció, afecten àmbits tan diversos com la disminució de les cotitzacions empresarials, la reforma territorial -que permetrà simplificar les administracions i tenir un interlocutor únic- i la llei de transició energètica, que preveu una important aportació de les energies renovables i el descens de l’aportació nuclear.

En aquest sentit, l’aposta de França per les renovables és clara, vol ser un dels països desenvolupats capdavanters en l’evolució del sistema energètic cap a un model molt més sostenible.

A finals d’aquest any, el país tornarà a guanyar protagonisme, coincidint amb la celebració a París del COP21, la conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. En aquesta reunió, en què participaran representants dels governs de 190 països, es posarà de manifest la necessitat de reduir les emissions de carboni i de portar a terme un canvi en el model energètic. D’aquí sis mesos estarem en condicions d’avaluar com evolucionen les reformes iniciades, i veurem si els francesos afrontaran les eleccions presidencials del 2017 amb més il·lusió i empenta que en el moment actual.

Marine Le Pen acapara el vot 'indignat'

LA VIDA POLÍTICA ESPANYOLA (CATALANA INCLOSA) ha tingut sempre moltes dificultats a fer-se un lloc en una premsa francesa que es mira massa el melic. Però aquest relatiu desinterès s’ha acabat recentment, quan els resultats de Colau i Carmena a les municipals es van convertir en portada de gran part dels diaris francesos. Dues dones, de l’esquerra alternativa, principiants en política i amb el suport del moviment dels indignats, eren elegides alcaldesses de les dues ciutats més grans d’Espanya: ningú a França podria imaginar un escenari així, ja que estem exactament en la situació inversa.

Quan la indignació a l’estat espanyol dóna llum al 15M i després a Podem, i les seves traduccions locals Barcelona en Comú o Ahora Madrid; a França, aquest afartament, a més de no generar cap moviment social, dóna ales a l’ultradretà Front National (FN). L’èxit és tal que tots els sondejos vaticinen una presència de Marine Le Pen a la segona volta de les presidencials de 2017. El pes que té avui dia el FN és encara més aclaparador si se’l compara amb els pèssims resultats que té en les enquestes el que pretén ser -sense èxit- el Podem francès: el Front de Gauche de Jean Luc Melenchon, un home que porta 30 anys en política.

¿Com ha aconseguit fer-se el FN amb la major part del vot de càstig a França? Segurament perquè ha sabut erigir-se en portaveu dels que hi han perdut amb la globalització i les transformacions de l’economia: els obrers que han vist la tancar seva fàbrica, les dones que treballen mitja jornada en un supermercat, els majors de 50 anys que no troben feina per ser “massa vells” o els joves sense experiència que no aconsegueixen una primera ocupació.

Al seu inici, el partit populista de Jean-Marie Le Pen tenia un discurs neoliberal, pròxim a les tesis de Margaret Thatcher. Des de l’arribada de la seva filla Marine fa uns anys i l’hàbil distanciament amb el seu pare, el FN ha experimentat un gir radical cap a l’esquerra en matèria econòmica. A més, si bé no ha renunciat a un discurs clarament hostil a la immigració i l’islam radical -encara que ja no sigui el seu primer argument electoral- el FN ja no lluita contra l’avortament o el matrimoni homosexual, unes qüestions que no preocupen els seus nous electors, poc conservadors sobre els temes socials.

Els missatges contra l’austeritat, hostils a l’euro i denunciant la pèrdua de sobirania nacional a favor de Brussel·les que van de la mà amb una clara aposta a favor de les fronteres han calat en un electorat que se sent traït pels socialistes i que ja no creu en l’eix tradicional esquerra / dreta. Marine Le Pen i la seva jove número 2, el molt mediàtic David Philippot no han dubtat a aplaudir l’èxit de Podem i recolzar l’esperit de resistència de Tsipras davant de la troica.

A MÉS D’UN DISCURS ANTI-RETALLADES, el FN ha sabut llegir l’afartament dels francesos contra la classe política tradicional que fracassa perquè, entre altres coses, no ha sabut renovar el seu personal -no han aparegut líders nous des de l’inici de la crisi- ni els seus missatges -poc concrets i massa ideologitzats-. En canvi, la formació ultra amb missatges populistes però senzills i clars ha aconseguit captar l’interès d’uns electors que no parlen l’idioma tecnocràtic dels polítics i tenen la sensació que els partits tradicionals no entenen les dificultats del seu dia a dia.

“Qui és l’Ada Colau o el Pablo Iglesias francès?” És pregunta repetida a la premsa francesa: de moment ningú. Si els partits tradicionals, de l’antiga UMP al Partit Socialista no reaccionen i l’esquerra alternativa no aconsegueix enlairar-se, la indignació generalitzada dels francesos podria acabar portant Marine Le Pen al poder.

La cultura, marca de França

SI ALGUNA COSA TENEN CLARA ELS QUE MANEN a França és que la cultura és la seva principal marca de valor mundial. Tant és així que el general De Gaulle, un militar que sabia parlar, llegir i escriure, quan va crear el ministeri de Cultura el 1959 hi va posar al capdavant André Malraux, resistent, aventurer, novel·lista compromès, amic d’artistes i escriptors, que va poblar el mapa francès de cases de la cultura i va fer de la cultura una qüestió d’estat.

Quan França passa un mal moment sempre queda aquesta marca. L’any passat Patrick Modiano va guanyar el premi Nobel de literatura, Jean Tirole el d’Economia, i el llibre El capital al segle XXI, de Thomas Piketty, es va convertir en bestseller assagístic mundial. França vivia un moment d’especial neguit, amb l’economia estancada, l’escena política molt enterbolida (un govern desgastat, una oposició en plena reconstrucció, l’esquerra social desapareguda i l’extrema dreta emergent com un partit federador del vot popular), amb el seu sagrat model educatiu (considerat un pilar de la República) qüestionat i amb una sensació de poques novetats en el món de la creació i de les idees. Una vegada més, els reconeixements culturals arribaven en el moment oportú, abans de perdre la fe en la singular condició d’un país convençut que l’ambició cultural el fa diferent dels altres.

Després va venir el terrible cop dels atemptats del mes de gener. I l’atac al setmanari satíric Charlie Hebdo va permetre, una vegada més, agafar-se a la bandera de la cultura. El triple atac jihadista es va convertir en un atac a la llibertat d’expressió, i va permetre constatar una vegada més que el mite de la cultura és el que dóna a França valor de potència cultural. Els jihadistes maten milers de persones cada any arreu del món i sobretot als països musulmans. Enlloc s’ha donat una mobilització internacional de solidaritat de l’envergadura de la que, en nom de la llibertat d’expressió, va aconseguir França. Un cop més la cultura redimia el país. Els francesos van demostrar, en paraules del filòsof alemany Peter Sloterdijk, que, “en l’època de l’individualisme agut, encara es pot fer societat”.

Precisament pel seu gruix cultural, França és un país forjat en la crítica i la cultura de la sospita. El debat que ha seguit a les manifestacions del gener ha sigut apassionat i intens. La insatisfacció amb els que manen és un estat natural dels francesos. M’ho deia la setmana passada a Màlaga el sociòleg Alain Touraine: al país hi ha una sensació de bloqueig, la política no ofereix cap perspectiva atractiva, la insatisfacció és general, però, tanmateix, com sempre, França se n’acaba sortint. França ha sigut el país més díscol en l’aplicació de l’austeritat, ha fet menys reformes que els altres països membres de la Unió Europea, i no sempre en la direcció dictada des de Berlín o Brussel·les, i ara resulta que és l’únic país d’Europa on la desigualtat no ha crescut amb la crisi. A l’hora de la veritat, França és qui aguanta millor. Per què? Perquè té un estat que realment protegeix i aguanta, perquè la cultura del servei públic encara existeix, perquè el nivell de formació continua sent alt, perquè la ciutadania és exigent i perquè quan sembla que tot falla sempre queda la cultura, que li serveix per seguir sentint-se potència i ser reconeguda com a tal. Fins quan?

stats