Publicitat
Publicitat

Més enllà de la primavera àrab

Un gran punt d’inflexió en un món àrab immers en una etapa de canvis

Les enormes expectatives que va generar la Primavera Àrab han portat, cinc anys després, a una accentuada frustració. El somni d’una democratització progressiva del món àrab sembla que ha sigut reemplaçat pel malson del caos que s’estén per molts països, des de Líbia fins al Iemen passant per Síria. Tanmateix, aquesta és una lectura de llums i ombres que no té en compte les radicals transformacions portades a terme els últims cinc anys i el canvi profund que hi ha hagut en la cultura política que ha representat la Primavera Àrab.

Com és ben sabut, el 2011 les masses van sortir al carrer per demanar la fi de l’autoritarisme. Llibertat, dignitat i justícia social van ser els lemes més repetits en aquestes mobilitzacions transversals i postideològiques. L’objectiu compartit dels manifestants, independentment del seu credo, gènere, classe social i ideologia, era desallotjar del poder els Ben Ali, Mubàrak i Gaddafi de torn, però un cop assolida aquesta fita aviat es va evidenciar l’absència d’un projecte comú que servís d’aglutinador en grups tan heterogenis.

Les revoltes van marcar també la irrupció de noves formes d’acció i, sobretot, de nous actors polítics. Els joves, que representen dues terceres parts de la població àrab, van assumir el protagonisme perquè hi tenien poc a perdre i molt a guanyar. Les dones, així mateix, van ocupar un lloc central denunciant la desigualtat imperant en les societats àrabs i qüestionant els valors patriarcals vigents. També els sindicats van ser claus a l’hora de mobilitzar els treballadors, principals víctimes de l’aplicació literal del model neoliberal en països com Tunísia o Egipte. Finalment s’ha de destacar el paper de les organitzacions de drets humans, que en les últimes dècades havien denunciat, contra vent i marea, les sistemàtiques violacions perpetrades pels aparells de seguretat àrabs i la impunitat existent.

Un cop enderrocats els autòcrates, el carrer àrab es va anar desmobilitzant de manera progressiva, i va permetre la irrupció en escena de diferents actors que no compartien les reivindicacions dels manifestants i que van aprofitar la nova conjuntura per augmentar el seu poder. D’una banda, els islamistes, que, tot i ser sistemàticament perseguits durant dècades, havien sigut capaços de conservar importants bosses de suport i eren vistos com l’únic grup prou cohesionat per arribar al govern. De l’altra, els sectors contrarevolucionaris. Aquests interpretaven que el triomf de la revolució posaria en perill els seus interessos, i es van conjurar per desactivar-la.

No tots els països han tingut la mateixa sort. Tunísia, on van arrencar les mobilitzacions, continua sent la gran esperança de la Primavera Àrab. Les eleccions a l’assemblea constituent es van saldar amb la victòria de l’islamista Ennahda, que va ser posteriorment derrotat a les eleccions legislatives pels laics de Nidaa Tounes. L’alternança va funcionar relativament bé i la societat civil va intervenir entre els bàndols laic i islamista per evitar que les tensions fessin descarrilar la transició. Aquesta tasca va ser reconeguda amb la concessió del premi Nobel de la pau al Quartet de Diàleg integrat per la Unió General de Treballadors, el Col·legi d’Advocats, la Lliga de Drets Humans i la patronal. Això no vol dir que la transició hagi sigut modèlica, ja que els episodis de violència han sigut freqüents i l’autodenominat Estat Islàmic ha colpejat tant les forces de seguretat com el turisme, i ha agreujat els problemes de l’economia tunisiana.

El cas d’Egipte és més complex, ja que és el país àrab més poblat i parteix d’una situació socioeconòmica molt més delicada. Després del triomf electoral dels Germans Musulmans la resta de forces polítiques van establir un cordó sanitari contra el govern. L’exèrcit, que controlava bona part dels ressorts de poder des de mig segle enrere, no va dubtar a intervenir i desallotjar del poder els islamistes l’estiu del 2013 amb el pretext de salvaguardar l’ordre. El mariscal Al-Sissi, nou home fort d’Egipte, va justificar el cop militar al·ludint a la necessitat d’evitar una guerra civil. Des de llavors, la repressió s’ha acarnissat no només amb els islamistes, sinó també amb els sectors revolucionaris i la societat civil. Destacats activistes han sigut condemnats a elevades penes de presó per haver-se manifestat contra aquesta deriva autoritària. El president Al-Sissi és plenament conscient que Egipte és un país clau i que la seva eventual desestabilització tindria greus conseqüències en l’entorn mediterrani. Per aquest motiu molts mandataris europeus han acceptat de bon grat el retorn a la política del puny de ferro com un mal menor.

Un tercer cas és el dels països en descomposició que estan immersos en conflictes armats, com Síria, el Iemen o Líbia. En tots ells hi trobem un mateix patró, un estat central en retirada que amb prou feines domina algunes parts del seu territori, i unes milícies armades que s’han fet fortes a la perifèria mobilitzant diferents sectors de la població descontents amb la desigual repartició de poder i amb l’arbitrarietat practicada pels governants. Aquest buit polític ha afavorit la irrupció de grups jihadistes que graviten en l’òrbita d’Al-Qaida i l’Estat Islàmic. En tots aquests països, la ingerència de potències regionals i internacionals, que han intervingut en suport d’un bàndol o altre, ha agreujat els conflictes i ha accentuat el sectarisme.

Encara que aquest balanç ens podria convidar a pensar que la Primavera Àrab ha sigut un rotund fracàs, la veritat és que més aviat constitueix un punt d’inflexió que tanca una etapa i n’obre una altra. Qualsevol que consideri que l’ statu quo actual es perpetuarà està profundament equivocat. El món àrab està canviant i ho està fent a corre-cuita, tot i que encara no sapiguem amb certesa cap on es dirigeix.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT