DURANT LA CAMPANYA PRESIDENCIAL DEL 2008, el llavors senador d’Illinois, Barack Obama, va afirmar que el govern de George W. Bush cometia un error no parlant amb els seus enemics. I va assegurar que estava disposat a “liderar una diplomàcia forta i de principis amb els líders iranians adequats quan sigui convenient i només si es pot avançar en l’interès dels Estats Units”.
L’Obama candidat estava determinat a negociar amb el règim dels aiatol·làs, però un cop a la Casa Blanca va esperar el moment més oportú. Primer va endurir les sancions contra l’Iran amb l’ajuda del Congrés i de la comunitat internacional per forçar Teheran a negociar el seu programa nuclear. Washington ha desconfiat sempre de les intencions de la República Islàmica.
L’informe de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (IAEA, per les sigles en anglès) del novembre del 2011 que advertia de les “possibles dimensions militars” del programa nuclear de l’Iran i de la decisió del seu president, Mahmud Ahmadinejad, d’enriquir urani al 20% -un pas necessari per construir una bomba atòmica- va incrementar les tensions entre Teheran i Occident.
Amb l’arribada al poder de Hassan Rouhani, un clergue considerat moderat i reformista, Obama va creure que l’hora del diàleg havia arribat. Des de la seva trucada històrica el setembre del 2013, la primera entre els presidents dels dos països des de la Revolució Islàmica del 1979, i després d’anys d’enfrontament, s’han assegut a la taula amb altres potències mundials per trobar un consens sobre la qüestió nuclear.
El president nord-americà ha perseverat en la via democràtica no només per assegurar que Teheran no obtingui la bomba atòmica i evitar l’opció militar sinó també pel pes que té l’Iran al Pròxim Orient. L’empitjorament de la situació d’aquesta regió, amb l’auge de l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, ha fet que alguns interessos vitals dels EUA i l’Iran s’hagin solapat. Així, Obama busca aconseguir amb el pacte una nova relació de distensió amb el seu arxienemic històric que beneficiï els dos països. L’inquilí de la Casa Blanca “mira d’establir els Estats Units com un actor que equilibri la regió i que deixi de ser un participant directe en les seves inacabables guerres civils”, afirma Jeremy Shapiro, expert del think tank Brookings Institution.
Obama aposta part del seu llegat en l’acord nuclear, que ha de ser ratificat al juny després de pactar-ne els principis marc a principis d’abril. En els pròxims mesos haurà de convèncer els seus aliats a la regió, entre ells Israel i l’Aràbia Saudita, preocupats per un augment de la influència i el poder de Teheran, dels avantatges d’una distensió amb l’Iran. També farà front a l’oposició de legisladors republicans -i fins i tot alguns de demòcrates- al pacte. De moment té marge de maniobra per retirar sancions contra l’Iran -una condició necessària del règim iranià per acceptar l’acord- a través d’ordres executives, però necessita el suport del Congrés per eliminar-les totes.
Aquesta setmana George W. Bush, que ha evitat opinar sobre política gairebé durant tota la presidència d’Obama, ha qüestionat l’acord nuclear que el seu successor busca amb la República Islàmica. Tots els candidats presidencials republicans també comparteixen aquesta posició i revelen les dificultats que té i tindrà Obama a casa per tirar endavant l’acord amb l’Iran.
