Gràfic: IDOIA VALLVERDÚEL GRÀFIC, AMPLIAT EN PDF

AQUEST 2015 PODREM OBSERVAR COM RESPIRA el planeta Terra. El satèl·lit observatori que la NASA va posar en òrbita al juliol (l’OCO-2: Orbiting Carbon Observatory) aviat començarà a donar imatges de les concentracions de CO2 a l’atmosfera i les seves fluctuacions amb els canvis d’estació: a l’estiu, les plantes absorbeixen CO2 i a l’hivern els nivells tornen a pujar. Les imatges captades per l’OCO-2 s’afegiran, molt probablement, al reguitzell d’alertes científiques que en els últims mesos han anat elevant la sensació d’urgència en la lluita contra el canvi climàtic. Una urgència que hauria de traduir-se en la firma d’un ambiciós acord internacional a la cimera de París, el desembre del 2015, que comprometi tots els països a reduir les emissions a partir del 2020.

“Evitar l’augment de 2 graus en la temperatura de la Terra -l’objectiu de l’ONU a París-és molt complicat, perquè no n’hi ha prou reduint emissions, cal avançar en la captació de CO2 de l’atmosfera. Això no vol dir que sigui impossible, el que diem és que com més triguem a posar-nos a la feina, més difícil serà i més sacrificis caldrà fer per aconseguir-ho”, explica Francisco Doblas-Reyes, un dels autors principals del Grup Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC), encarregat per l’ONU per fer la valoració científica de l’escalfament global. L’IPCC va emetre aquest 2014 les conclusions de quatre anys d’estudis, en què plantejava quatre escenaris possibles, des del més optimista -en què els països es comprometien a reduccions dràstiques i fins i tot a treure CO2 de l’atmosfera- fins al més pessimista, en què les emissions continuen creixent i que suposaria un augment de fins a 5 graus en la temperatura de la Terra al llarg d’aquest segle XXI.

Els científics van analitzar els impactes que tindria cada escenari, “que van des de l’augment del nivell del mar i l’augment de l’acidesa dels oceans, cosa que forçaria moltes espècies a migrar a aigües menys àcides o extingir-se, fins a problemes de seguretat alimentària, sobretot als països pobres, que tenen menys capacitat d’adaptació a la possible pèrdua de cultius pel descens de precipitacions”, relata Doblas. Aquest investigador de l’Institut Català de Ciències del Clima (IC3) en treu una conclusió clara: “Si volem evitar el pitjor tard o d’hora haurem de deixar de cremar combustibles fòssils”.

Una alerta que comença a ser escoltada pels líders polítics. Precisament, l’escenari “d’emissions zero de CO2”, és a dir, de la fi dels combustibles fòssils, “apareix per primer cop en l’esborrany del tractat que s’haurà de debatre a París” i que va sortir de la cimera de Lima aquest mes de desembre, tal com subratlla la responsable de canvi climàtic de Greenpeace, Tatiana Nuño. Tot i que aquesta opció és una de les múltiples possibilitats de redacció que preveu l’esborrany, un text excessivament obert, “el fet que almenys hi aparegui com a opció és molt positiu”, diu Nuño, perquè demostra que per primer cop els països, si més no, s’ho plantegen.

Però el resultat que més s’ha destacat de l’acord de Lima, tot i haver quedat aigualit per les intenses negociacions que van fer que la cimera s’allargués un dia més, és el fet que per fi la Xina accedís a acabar amb la divisió entre països desenvolupats i països en vies de desenvolupament -entre els quals hi havia el gegant asiàtic en el Tractat de Kyoto-. Amb Kyoto, només els països desenvolupats -responsables de les emissions històriques que han generat el problema- tenien l’obligació de reduir emissions. Ara ho hauran de fer tots. Els més optimistes esperen fins i tot que la Xina vagi més enllà del seu compromís actual: ha promès reduir emissions a partir del 2030 i avançar cap al 20% d’energies renovables. El país responsable d’un quart de les emissions mundials de CO2, amb una economia que depèn totalment del carbó, ha començat a moure’s, potser empès pels seus problemes de pol·lució. Això pot arrossegar altres potències emergents, que continuen creixent en emissions, com l’Índia. Amb tot, va quedar l’escull de la transparència. La Xina es nega a sotmetre les seves emissions a mecanismes de control externs, com reclamen la UE, els països llatinoamericans, africans i del Pacífic, amb l’acord dels EUA. Aquest serà un dels punts calents de la cita francesa.

Però la fractura nord-sud no s’ha enterrat. Tal com posa en relleu l’informe dels científics de l’ONU, els països pobres són els que més pateixen -i patiran- les conseqüències del canvi climàtic. Per això van fer pinya a Lima per forçar compromisos concrets dels països rics per finançar la mitigació d’aquests efectes. Aquest pols va estar a punt de fer fracassar les negociacions, però finalment no van aconseguir que el text fos contundent en aquest sentit. El tema tornarà a sortir a París. De fet, continua pendent el compromís d’arribar al 2020 amb 100.000 milions de dòlars al Fons Verd, destinat als països pobres. De Lima, el fons va sortir amb 10.000 milions. “La veu dels estats més vulnerables, com les illes del Pacífic, és cada cop més present en aquestes cimeres”, adverteix Nuño.

“La cimera de Lima va semblar més un simulacre de combat. Ningú va guanyar, ningú va perdre i l’honor va quedar satisfet per a tothom. Però va donar als països l’oportunitat d’escalfar els músculs i començar a entendre què vol cadascú de cara a París”, conclou Nick Mabey, CEO del think tank londinenc E3G.

Abans de la reunió de caps d’estat a París, però, hi ha dues cites prèvies. Els ministres de Medi Ambient es reuniran al febrer a Ginebra i al juny a Bonn, d’on ha de sortir l’esborrany definitiu -més acotat que el de Lima- per al tractat de París. Abans del desembre, a més, els estats han de fer públics els seus compromisos de reducció d’emissions i, si volen, de finançament. Tot plegat marcarà el pas cap a París. Dotze mesos crucials per saber si el planeta Terra pot respirar tranquil.