16/05/2015

Perseguits i amenaçats

3 min
Perseguits i amenaçats

ES CALCULA QUE AL MÓN HI HA 370 MILIONS d’indígenes, aproximadament un 5% de la població mundial. La gran diversitat dels pobles indígenes fa que sigui molt complicat establir una definició que els representi tots: són més de 5.000 pobles diferents. Fins i tot el mateix terme indígena no està acceptat ni ben vist per tots i en alguns indrets prefereixen altres termes com primeres nacions, en el cas dels Estats Units; aborígens, a Austràlia, o adivasi, a l’Índia.

L’ONU s’hi refereix, d’una manera molt oberta i ambigua, com tots els pobles que tenen una continuïtat històrica des de temps precolonials i mantenen una profunda relació amb la seva terra; amb sistemes polítics, econòmics i socials diferents dels majoritaris, i amb llengües cultures i creences també singulars. Després de més de vint anys de negociacions, el 2007 es va aprovar la Declaració de les Nacions Unides sobre Drets de Pobles Indígenes per protegir el que es considera la població més desemparada, empobrida i marginada del món. En 46 articles, els indígenes veuen reconeguts el dret a l’autodeterminació, el dret col·lectiu a la propietat de la terra i als seus recursos naturals, així com el dret a mantenir les institucions polítiques, culturals, educatives i religioses pròpies. Tanmateix, les declaracions de l’ONU són més simbòliques que reals. La realitat és una altra: persecució sistemàtica als cinc continents.

Un dels casos més extrems de violència contra poblacions indígenes és el dels pigmeus del Congo, on van ser perseguits durant l’última guerra civil en el que es considera un autèntic genocidi molt poc conegut. Les Nacions Unides va recollir les denúncies de canibalisme massiu, ja que els grups violents consideraven els pigmeus com infrahumans i creien que la seva carn els atorgava poders màgics. A molts indrets del país continuen sent esclaus dels bantus majoritaris. En altres indrets la victimització de les poblacions indígenes no és tan brutal però és igualment efectiva. La necessitat que tenen alguns poders econòmics i polítics d’arrabassar les terres dels indígenes els porta a utilitzar tots els mitjans legals d’un estat per fer-los fora dels seus territoris. Aquest és el cas dels san o boiximans de Botswana, forçats a sedentaritzar-se en miserables granges rurals després d’haver sigut expulsats de les seves terres, ara destinades al negoci del turisme.

Al continent americà innombrables poblacions indígenes de l’Amazònia, al Brasil, han sigut víctimes de trasllats forçosos per deixar pas a plantacions gegantesques o a l’explotació de combustibles fòssils. Des de fa uns anys la Fundació Nacional Índia del govern brasiler té la missió de protegir els pobles indígenes, però ara mateix es debat al Parlament brasiler si les competències de la fundació passen a control parlamentari directe. Els indígenes s’hi oposen radicalment, ja que bona part dels diputats tenen interessos econòmics directes sobre les terres dels indígenes. A l’Àsia i Oceania es reprodueixen els mateixos models d’expropiació encoberta i expulsió d’indígenes, des de les Filipines fins a Indonèsia passant per la Xina i tot el Sud-est Asiàtic.

Però no tot són males notícies. Hi ha casos en què s’ha fet un esforç important per atendre els drets indígenes. És el cas dels inuits al Canadà i Groenlàndia. En el primer cas disposen d’una gran autonomia política, econòmica i cultural per governar el territori Nunavut, i en el segon cas Dinamarca reconeix el dret d’autodeterminació dels groenlandesos. El cas dels inuits demostra que malgrat totes les dificultats és possible la convivència entre un estat modern del segle XXI i un poble indígena.

stats