Cap de món àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed)La tragèdia que pateix la població siriana des de fa més de quatre anys ha travessat finalment les portes d’Europa. La letàrgica condemna que suposa la vida en un camp de refugiats al Pròxim Orient -pensem en les successives generacions de palestins refugiats des del 1948-, la intensificació de la violència i la constatació que no té aturador han portat molts sirians a buscar una alternativa fora, tot jugant-se la vida en el viatge.

Malgrat les explicacions que el redueixen a la irracionalitat de lluites religioses i sectàries, el conflicte de Síria principalment és una revolució ciutadana contra un règim repressor que va decidir des de bon començament esclafar-la amb violència, com havia fet anteriorment amb èxit notable. Un règim caracteritzat per la forta cohesió orgànica d’un cercle de poder hermètic que disposa del suport de determinats sectors de la societat (no sempre seguint línies confessionals), de l’entramat de xarxes político-econòmiques i del control a través de l’aparell de seguretat, l’essència del règim dels Al-Assad. En aquest context la revolta siriana esclata com una reacció visceral, gairebé abrasiva, esperonada per les revoltes a altres països de la regió, però de manera més espontània i descoordinada. Respon a una asfíxia autoritària que ha conreat la desconfiança entre ciutadans, sotmesos a la disciplina rígida del culte al líder i l’omnipresència del partit al poder, el Baas, estructurador de la vida política i social del país. Davant d’aquest sistema poderós, qualsevol oposició política va haver de sotmetre’s, fugir o pagar un preu elevat per la seva dissidència. D’aquí, i de les ingerències externes, que l’oposició siriana hagi estat sempre considerablement fragmentada.

La revolta contra aquest sistema és la matriu original del conflicte. La repressió del règim, estimulada per la passivitat internacional, va ser clau en la radicalització i militarització de la revolta. Però ben aviat Síria es va convertir en el tauler de joc on es disputen els interessos d’actors regionals i internacionals. Com si es tractés d’una ceba, diverses capes de conflictes geopolítics i fracassos històrics s’hi superposen. Al cor, la revolució contra un règim autoritari, l’essència. Per damunt, les tensions que s’arrosseguen des de fa més de mig segle en una zona del món marcada per la geopolítica i les ingerències exteriors: la dicotomia històrica entre repúbliques i monarquies, entre sistemes capitalistes o anteriorment anomenats socialistes, entre règims pro occidentals o antioccidentals, entre forces democratitzadores i immobilistes, entre un estat centralitzat i diversos actors transnacionals. Alguns, com els kurds, fa molt temps que somien refer el mapa de la regió amb les seves reivindicacions d’autodeterminació. Altres, com l’autoanomenat Estat Islàmic (Daesh), diuen que volen desdibuixar les fronteres que els europeus van traçar el 1916 i legitimar així la seva empresa del terror.

Amb l’entrada dels grups jihadistes a l’escenari sirià es generen dos xocs simultanis, dues capes més: els rebels sirians contra Daesh (amb el front d’Alep com a paradigma), i el de Daesh contra Al-Qaida, l’anomenada “guerra interjihadista”. Confrontats per dues agendes diferents, Daesh vol implantar el seu projecte de califat, expandir-se i gestionar el territori sota les seves normes perverses, mentre que la filial siriana d’Al-Qaida, el Front al-Nusra, és anti-Assad i eventualment també anti-Daesh.

Les capes següents són les “guerres per delegació” (proxy wars). La “guerra freda regional” enfronta l’Aràbia Saudita amb l’Iran, tots dos entestats a tenir l’hegemonia al Pròxim Orient i fomentar una rivalitat entre sunnites i xiïtes, dues branques de l’islam que responen més a lluites polítiques que no pas a qüestions doctrinals. S’enfronten arreu, al Iemen, al Líban i també a Síria, on l’Iran manté efectius i la milícia libanesa Hezbol·lah lluitant al costat d’Al-Assad, mentre que els saudites financen alguns grups rebels. Fins i tot els actors regionals oposats a Al-Assad, com l’Aràbia Saudita i Qatar, rivalitzen per maximitzar el rèdit, tot armant i finançant diferents milícies i promovent diferents faccions de l’oposició. D’aquesta manera, no han fet més que minar els intents d’estructurar una oposició viable sense alterar l’equilibri militar de forces. I evidentment, el xoc entre els Estats Units i Rússia: els uns al cantó de la revolta, sense estratègia definida i amb una vocació evident d’inhibir-se, i l’altra al costat d’Al-Assad, amb una idea força clara de com treure profit de la situació i guanyar el pols internacional als nord-americans.

Síria paga el preu de la geopolítica, dels fracassos d’anteriors intervencions estrangeres, de les tensions internacionals, del descrèdit dels mecanismes de protecció de la població civil, d’una diplomàcia en hores baixes. Francesos i britànics bombardegen ara posicions de Daesh amb presència de jihadistes del seu país per por que retornin i atemptin al seu sòl. Interessos propis. Estats Units entrena i arma els que anomena rebels moderats, mentre que Rússia suposadament intervé contra Daesh i bombardeja principalment posicions rebels. Turquia -captiva amb Síria per la qüestió kurda-, Qatar i l’Aràbia Saudita prometen més armes a les seves respectives milícies afins. Més armes, més bombardejos, més violència. Síria és per a tots un joc de suma zero en què al final els que ho han perdut tot són els sirians.

La crisi dels refugiats no se solucionarà deslocalitzant fronteres i traslladant la responsabilitat -previ pagament- a països tercers com Turquia. La resposta només pot venir d’encarar el conflicte sense atiar encara més la violència. Cal relegar els interessos propis i connectar amb les narratives locals, amb les experiències d’autogestió civil de zones rebels, amb la resistència de revolucionaris -els supervivents- que malgrat tot encara creuen en la democràcia. El destí de Síria no es pot cuinar fora, però els de fora han de permetre que es faci realitat. El perill ara és que per resoldre la crisi dels refugiats es vulguin imposar solucions precipitades, apedaçades, de compromís, en què pesin més els interessos al voltant de la taula de negociació que els dels que encara són als carrers d’Alep.

Síria és la demostració de com la repressió i els interessos de la geopolítica poden alimentar-se mútuament i acabar asfixiant una revolució democràtica. La crisi dels refugiats és la constatació del que és inevitable, de com és d’insuportable el nostre fracàs a l’hora d’impedir-ho.